Josep Ballbè i Urrit
Es acompleix avui una setmana de la mort del gran doctor en història –per la Universitat de Cambridge– John Huxtable Elliott, als 91 anys.
Seva és una frase que trepana l’oïda, agradant ben poc a molta gent d’ací: “Des dels anys de Jordi Pujol, es falseja la història a l’escola”.
Fins a l’etapa final de la seva vida, aportà la seva visió sobre el procés independentista català. Certificà que en Rajoy va ser incapaç de copsar la dinàmica i fondària del tema/problema català. Es pot estar a favor o en contra del nucli dels fets, però és innegable el fet diferencial català. D’acord amb això, doncs, voler resoldre la qüestió tan sols des de la perspectiva judicial és un error flagrant, totalment imperdonable.
A l’etapa universitària, dugué a terme una gira de sis setmanes per Espanya. Ell mateix deia que el que més l’havia impactat havia estat el Museu del Prado. Sobretot un quadre del compte-duc d’Olivares, primer ministre d’un imperi espanyol decadent. Per endinsar-se en la matèria, vingué a Barcelona (l’any 1952). Ací clavà fortament els colzes i contactà amb un grup d’historiadors locals, liderat per Jaume Vicens i Vives. Tant s’integrà al país, que s’expressava perfectament tant en castellà com en català.
Catedràtic jubilat per la universitat més prestigiosa del món (Oxford), la seva opinió va a missa. No pensen el mateix els afiliats als dos partits que “sostenen” un dividit govern català: ERC i els successius serrells de l’antiga CiU. Ni la dreta espanyola ni un ambigu partit socialista no estan a l’altura. Pretendre defensar, però, que la col·laboració nacionalista de la petita burgesia catalana hi ajuda un bri és fals. Fa massa anys que tots maregen la perdiu. A més, és palès que el suposat “nivell” del munt de personatges que s’han encabit en la “bicoca” política, grinyola per tot arreu. A banda d’en Pujol, cognoms com Mas, Puigdemont, Torra, Torrent, Borràs, Forcadell, Junqueras, Aragonès, Rovira, Rufián, Vilalta, Illa, Iceta i tants altres avorreixen. Em suggereixen un aferrament a la trona crematística d’un sou immerescut.
Tal vegada l’absurd encallament de la maquinària pot trobar punts d’embranzida en algunes tesis d’Elliott. “En moments econòmics durs, els polítics aprofiten el desencís global per imposar la pròpia agenda. Aquest és el gran perill”. En prendran nota?
