Joan Roma i Cunill
Per als no posats en temes institucionals, recordo una vegada més que Catalunya consta de 947 municipis, dels quals prop de 600 són petits, o molt petits.
Què s’entén per municipi petit? En uns llocs, els que tenen menys de 5.000 habitants, en altres, menys de 2.000. Aquí s’ha pres la xifra de 2.000 per separar els petits dels mitjans i grans.
Si a Espanya es parla de l’“España vaciada”, aquí s’ha elegit el nom de “micropoble” per designar tots aquells que són petits, i a més es troben en procés de despoblament, que són pràcticament tots. Hi ha hagut algun petit moviment en aquest temps de pandèmia, però ha estat més un miratge que una realitat. O un procés provisional que no ha trasbalsat les xifres habituals.
Anys enrere, es definia un poble com aquell grup de cases que tenien un campanar, una casa consistorial i una escola. Tres elements bàsics, durant segles. Alguns hi afegien altres elements, que han començat a desaparèixer, com una oficina bancària, unes botigues, un bar, un restaurant…
La crisi del 2008 i la pandèmia han ajudat a dir prou a una realitat política i econòmica que ha portat Catalunya a una situació de desequilibri territorial com mai havíem patit. Amb 7,6 milions, tenim un cap immens a Barcelona i àrea metropolitana i unes extremitats costaneres cap al nord i cap al sud, i un immens rere país sotmès a un despoblament accelerat, que arriba a cotes mai imaginades.
Poc rellevants en l’àmbit electoral, els pobles veuen com es van fent lleis, normatives i reglaments pensats per al conjunt, sense tenir en compte les realitats de cada lloc. Al final, el que haurien de ser avantatges es converteixen en inconvenients. Hem deixat de ser tots iguals per passar a ser súbdits en moltes qüestions, decidides a la capital per part del Govern o un Parlament allunyat de la realitat del dia a dia.
Felicito la constitució d’aquesta xarxa de micropobles, amb 517 adherits, que són gairebé tots. El principi que els agrupa és “Eines de Repoblament Rural”, i el gran objectiu és aconseguir un Estatut del Municipi Rural que obligui el Govern i el Parlament a proposar i decidir, prèvia consulta, negociació i acord amb aquest “lobby” municipal. La composició és transversal, de manera que no hi ha partits dominants, ni supeditats a altres interessos que els del conjunt dels micropobles.
Com a exalcalde durant 28 anys i exregidor de govern 12 més, miro i segueixo el treball amb un interès evident i amb una perspectiva que no tindria si estigués dintre. D’entrada, trobo molt interessant el moviment i la claredat de no voler ser corretja de transmissió de cap partit en concret. Serà important veure la resistència, en aquest plantejament, poc més d’un any abans de les properes eleccions municipals (maig del 2023).
Dit això, hi ha una especial insistència a voler modificar les normes urbanístiques, perquè són un autèntic maldecap, una cotilla i una intromissió constant i fins a extrems increïbles de la Generalitat en l’autonomia municipal. És cert, però s’ha de fer atenció a no caure en altres extrems. I és que l’urbanisme és un dels més grans maldecaps, però també ho són les llicències per a activitats, les modificacions puntuals de normes, la comptabilitat municipal, la manca de secretaris-interventors, la paperassa per a qualsevol tema, els laberints dels departaments de la Generalitat… i tot el relacionat amb contractacions de serveis, manteniment, obres.
Són tants els reptes i els objectius, que francament posar-los per escrit, ben ordenats i ben consensuats, per portar-los a la Generalitat els que corresponen a competències autonòmiques i a Madrid els que són competència estatal, només es pot fer segons una documentació molt ben fonamentada, explicada i estructurada, amb propostes concretes, a més de factibles.
Si estigués en paper actiu, proposaria tancar tres secretaris/es de llarga experiència, per la part jurídica; tres interventors/es, per la part econòmica-comptable; tres arquitectes municipals, i tres enginyers municipals, per temes d’urbanisme i llicències, i durant tres o quatre setmanes que plantegessin, negre sobre blanc, propostes clares, concretes i factibles en l’àmbit jurídic-legal, especificant competències de la Generalitat i competències de l’Estat; i feta la feina, es portessin a consulta de tots els ajuntaments agrupats, i d’aquí cap als governs respectius.
És molt important l’ordre i concert en totes les reivindicacions, i no només s’ha de tenir raó, sinó que s’han d’aportar propostes i alternatives. Hi són, si es treballen bé. No té cap lògica portar comptes com pobles grans. Tots els tràmits haurien de tenir visió reduïda, garantint la seguretat jurídica. En tots els camps i tots els àmbits.
Però per anar amb seguretat, res millor que una proposta forta, sòlida, convincent i ben estructurada. Les raons hi són, ara toca fonamentar-les i portar-les als òrgans corresponents. Ja és hora de plantejar reptes i objectius i deixar de ser els parents pobres i desvalguts que reben almoines en comptes de retribucions i inversions degudes. O equilibrem Catalunya o la tindrem desequilibrada i mal mantinguda durant decennis.
