Rosa Ferrer
Diu Albert Einstein: “La paraula ‘progrés’ no té cap sentit mentre hi hagi nens infeliços”. Cap ésser viu pot passar-se anys vivint amb por, estrès, amenaces, a tots passa factura, tant a joves com a grans, ara bé a nens i adolescents els marca de per vida.
Encara no hem acabat amb l’excés d’informació estressant i amenaçant de la pandèmia que estan avisant els psicòlegs que ja atenen nens i joves afectats per “l’allau d’informació” que arriba de la guerra d’Ucraïna. Segons el responsable de comunicació del Col·legi de Psicòlegs de Girona, Àngel Guirado, si es manté el conflicte i “l’allau d’informació” encara s’incrementarà més aquest problema.
I és que no n’aprenem, estem veient com ha afectat la salut mental de tots, però sobretot a la gent jove i als nens, veure, viure, respirar, menjar, dormir i despertar parlant sempre del monotema de la pandèmia i, com que no n’hi ha prou, des de dijous 26 tenim monotema de guerra, repetint matí, tarda i nit notícies i imatges sense parar, cal continuar destruint la salut mental dels infants i adolescents? Els volem fer creure que en el món tan sols hi ha malalties i guerres? Això sí, no els parlem de la mort natural per no traumatitzar-los, però vinga imatges de destrucció! Entre aquestes i les dels videojocs no tenen una infància ni creativa ni feliç.
No saben com enyoro la meva infància. I no perquè hi vulgui tornar, en absolut, sinó per no haver tingut pantalles que m’atordissin. Per haver jugat hores inventant jocs amb amigues i amics, per la llibertat de la bicicleta, els patins de ferro i rodes de fusta, amb els quals, a més de patinar, fèiem musculatura, ja que cada cop que aixecàvem el peu era fer pesos. Mai ens cansàvem, dormíem esgotats i feliços i xerràvem, carai com xerràvem i no per watts, sinó en directe.
Les guerres, les desgràcies, eren els pares i avis qui les explicaven i recordo com mesuraven les paraules, ho explicaven de manera que poguessis entendre-ho, però que et deixés dormir, ells ja havien passat una guerra.
No és el mateix escoltar una notícia que veure una fotografia i molt menys veure en directe què està passant; es diu que “una imatge val més que mil paraules” i és ben cert, l’impacte visual és brutal i les elucubracions que poden arribar a fer d’aquestes imatges criatures i adolescents que estan formant i desenvolupament la seva estructura cerebral poden ser absolutament desestabilitzadores i marcar una vida d’angoixa i por. Torno a preguntar: això és el que volem per als nostres infants i joves? Com dic en el títol no tenim mesura.
Si volem que siguin empàtics no els deixem créixer amb angoixa i por, ja que aquestes emocions bloquegen, desenvolupem l’empatia fent-los veure que podem ajudar qui pateix si no ens enfonsem amb ells, si, des de la pau que nosaltres tenim, ens apropem a ells per donar-los una mà que els aporti tranquil·litat, una espatlla on recolzar-se, potser una llar on viure mentrestant o bé enviant-los el que els fa falta.
Demanem als mitjans de comunicació que siguin respectuosos amb la quantitat d’imatges, no cal repetir-les a tota hora, no és bo per a la salut mental de ningú, però sobretot per als més joves, mentre que a uns els espantaran i bloquejaran, és més que possible que a d’altres (desitjo que pocs) els exaltaran i, entre la menjada de coco dels videojocs i la realitat, acabaran sent ells uns petits o no tan petits monstres. “Els nens són com el ciment humit, tot el que els toca deixa una petjada”, Haim G. Ginott.
Si espereu que els polítics pensin de veritat en la salut mental podeu fer-ho asseguts, com demostren dia rere dia d’ençà que hi ha món, el que a ells els interessa és el poder, els diners i poc més. Com diu la Trinca en la seva actualíssima cançó “El baión de l’OTAN” (1981):
-“Que tiro la bomba!
-Que apreto el botó!
-Mariquita l’últim!
Valga’m Déu senyor!
I l’OTAN?… Anar-hi anant!”.
I així anem! Explica la història dels nadius americans que quan havien de prendre una decisió important es reunien els savis de la tribu i valoraven com podia afectar les set generacions següents.
aja, igual que ara!
