Xavi Trullàs Escoda
Estem molt acostumats a parlar (o, almenys, a sentir-ne parlar) de les milionades que cobren els esportistes d’elit, sobretot els futbolistes. Està més que normalitzat, però seria motiu de debat que aquests treballadors percebin uns sous tan desmesurats.
Pensant-ho fredament, és justificat que cobrin tant, ja que amb la seva feina generen encara més riquesa, perquè es parla molt d’ells als mitjans, aquests mitjans n’obtenen grans audiències, i com més audiència tenen, més diners ingressen per publicitat. Un peix que es mossega la cua.
És per això que els jugadors de futbol, de bàsquet, de futbol americà o de beisbol del més alt nivell són els més ben pagats: són esports amb molta audiència televisiva, la publicitat que s’hi emet genera molts ingressos a les cadenes que, recíprocament, paguen molts diners als clubs que, d’aquesta manera, es poden permetre els sous astronòmics d’aquests obrers tan particulars.
Debatre sobre l’exageració d’aquests salaris no és, però, l’objecte d’aquest article.
Diguem que hi ha altres esports igualment professionals, encara que els sous que s’hi cobren no es poden comparar.
No se’n parla tant, però és un secret a veus que hi ha practicants d’esports com l’hoquei o el waterpolo –per esmentar-ne dos en què Terrassa és a l’elit–, que reben compensacions perquè donin el millor de si mateixos i deixin el pavelló del club ben amunt.
Perquè es tracta d’això. L’esport d’alt nivell exigeix una dedicació molt important d’hores i esforços, per estar allà dalt, lluitant amb els millors.
I els clubs han de recompensar aquestes hores d’alguna manera o altra: perquè els esportistes no es vegin obligats a abandonar l’esport a alt nivell per guanyar-se les garrofes.
Fins aquí, d’acord. En aquest punt, però, comença el problema: els clubs més poderosos, que disposen de més recursos, tempten els jugadors més bons dels altres clubs amb ofertes de sou que milloren les seves condicions, els esportistes cauen en la temptació, i aquests clubs poderosos, d’una tacada, fan doble jugada: s’enforteixen ells i afebleixen els rivals. Res de nou: és un reflex del sistema capitalista en què vivim.
En el waterpolo estatal, són faves comptades. L’Atlètic Barceloneta és el club més poderós, amb més recursos i, gràcies a ells, formen la seva plantilla amb els millors jugadors del mercat. El resultat és una tirania espectacular en el domini del waterpolo estatal que, en la meva opinió, és negativa pel mateix esport i treu interès a la competició (no interessa saber si guanya, sinó per quants gols ho fa).
Ja sé que no descobreixo la sopa d’all, però és que jo, segueixo amb afecte els partits i les notícies de la secció de waterpolo del Club Natació Terrassa, no endebades hi havia jugat quan era adolescent, i el vincle que mantinc amb aquest esport és molt ferm. Vaja, que m’ho sento molt meu.
I és clar, cada vegada que algun jugador dels nostres anuncia que plega per anar-se’n a un altre club, alguna cosa se’m remou per dins.
Ja ho sé, la visceralitat –que reconec– no em deixa relativitzar prou la qüestió. Potser fins i tot me n’hauria d’alegrar pels mateixos waterpolistes que, marxant a un altre club, milloren la mateixa situació personal i poden aspirar a assolir metes més altes.
Però costa molt assimilar-ho. Penso que aquests èxits també els podrien aconseguir amb l’equip de casa.
Per culpa d’això no tenim dos olímpics més -nascuts i forjats esportivament a casa nostra- a la galeria del Club. I sap molt de greu.
Somiar és gratuït, i no puc evitar imaginar les victòries, els èxits que aconseguiríem si tinguéssim en el nostre equip -compartint banqueta amb els Alarcón, Chico, Barroso, Rodríguez, Motos-, aquells que han marxat i que estan triomfant fora de casa: Granados, Sanahuja, Salvador, Albacete…
Seria un equip de somni. Un dream team. Sense fronteres.
