Salvador Cardús i Ros
Diari de Terrassa, dimecres passat, es preguntava si la tendència de menjar al carrer arrelava a Terrassa. I, a la vista de l’increment de l’oferta de menjar per emportar, es podria pensar que cada vegada més.
Tanmateix, la qüestió plantejada té derivades importants en el terreny dels horaris, de la salut, dels hàbits propis de la vida domèstica i, en definitiva, de l’educació. Vegem-ho.
No recordo haver explicat en aquestes pàgines l’experiència d’una estada universitària de diversos mesos a Londres en una casa particular. Buscava una habitació de lloguer prop del Queen Mary College, a l’East End, i finalment en vaig trobar una d’adequada al meu pressupost. Quan l’endemà m’hi vaig traslladar, vaig adonar-me que a l’habitació hi havia una petita taula de treball però hi faltava la cadira. Vaig baixar a demanar-ne una a la mestressa, que d’entrada va semblar no entendre’m. Em va preguntar si volia una cadira o un tamboret, i que ja me l’aniria a comprar. Llavors vaig ser jo qui no la va entendre. El cas es va aclarir quan vaig comprovar que en tota la casa ja no n’hi havia cap, de cadira, i que tampoc ja no hi havia taula de menjador. S’hi esmorzava a peu dret, i es sopava assegut al sofà davant el televisor. Uns dies després, en una al·locució del primer ministre Toni Blair sobre un pla escolar per a la millora de la salut alimentària, explicava que al seixanta per cent dels domicilis britànics ja no es menjava a taula. Com allà on vivia.
Aquesta és una tònica que s’ha anat estenent també a casa nostra: la reculada de l’hàbit de compartir taula al voltant, com a mínim, d’un àpat diari. La primera raó són els horaris de treball. A migdia es menja fora -a l’escola, al lloc habilitat a l’oficina o la fàbrica, potser al carrer- perquè és materialment impossible anar a casa en poca estona. Per això ha tornat amb força la taifa -la carmanyola- amb menjar preparat a casa. L’oferta d’estris per modernitza-les i fer-ne pràctic l’ús ho demostra.
Ara bé, en els països on aquesta pràctica fa anys que s’hi ha instal·lat, els horaris de plegar de la feina són més racionals. Es plega d’hora i s’és a casa a mitja tarda. Aquí, seguim amb uns horaris inconvenients: en general es dina tard, es plega tard i se sopa quan hauríem d’estar a punt d’anar a dormir. I sopar junts a casa també es fa difícil pels horaris de les extraescolars. I tot això repercuteix greument en la salut. D’altra banda, si més no als Estats Units, on també he viscut algunes temporades, els àpats de migdia no es fan pròpiament al carrer, sinó a l’aire lliure: vull dir que hi abunden els parcs i els espais oberts on es pot passar una estona menjant assegut tranquil·lament. Menjar a peu dret, al carrer, a mi encara em sembla un comportament poc cívic que, a més, obliga a una alimentació gens saludable.
Però on els hàbits d’alimentació plantegen un desafiament més rellevant i alhora més subtil és en la seva dimensió relacional, que només és possible quan es comparteix taula, i que faciliten una bona educació. A taula, s’hi aprenen hàbits educatius relacionats amb el respecte, la tolerància o la conversa cordial, entre més, i que no poden ser substituïts per cap alternativa similar. I, si és comprensible que ja no sigui possible mantenir l’àpat del migdia, ho hauria de ser el sopar. El problema és que aquí copiem costums forasters, però sense disposar de les mateixes condicions que les justifiquen.
