Rosa Ferrer
Diu Ciceró: “El rostre és el mirall de l’ànima i els ulls, els seus delators”.S’han fixat en la mirada de Putin? Hi han vist un sol reflex d’emoció o d’humanitat?
Oi que no? Té una mirada glaçada, sense cap reflex d’humanitat. Tant se val quin retrat triïn. Busquin i veuran que en totes té aquesta fredor que produeix esgarrifances, ja que no hi trobes cap sensibilitat.
Josep Ramoneda deia aquest dissabte, en la seva columna del diari Ara, de Putin: “Deliri o coneixements dels seus adversaris”. Jo, de política, no en sé. Ara bé, de mirades, d’expressions facials i corporals, una miqueta. Deliri o coneixements dels seus adversaris? No tinc clar que deliri en el sentit que té aquesta paraula. Definició: “Estat d’alteració mental en què es produeixen al·lucinacions, excitació i desordre de les idees”. No crec que tingui ni al·lucinacions, ni el veig excitat, ni cap desordre de les idees, ans al contrari, veig molt ordenades les idees, sempre, evidentment, cap al seu alter ego. Coneixement dels seus adversaris? No ho sé, però el que crec és que no li importa res, ni els seus adversaris ni ningú, tan sols s’importa ell.
Mirin, si em diguessin que és un robot, m’ho creuria, per la mirada gèlida, per la manca absoluta de qualsevol mena d’expressió facial i la rigidesa corporal. No en tindria cap dubte, però malauradament penso que és dolent, ha nascut dolent i res el canviarà.
Fa més o menys vint anys, quan feia el màster de bioètica, un company de classe, psiquiatre, davant d’una greu agressió que havia passat, en demanar-li la seva opinió sobre quina malaltia mental creia ell que devia tenir l’autor de l’agressió va contestar: “Possiblement, no en té cap”. En veure la cara que posàvem, va exclamar: “Cony, hi ha persones que neixen dolentes, i no tenen cap malaltia mental”. Durant molt de temps ho he recordat i sempre em deia: “Però alguna cosa s’hi deu poder fer”.
Fa uns mesos, quan aquell pare de Canàries va assassinar les seves dues petites filles, no podia deixar de pensar com algú pot, tan fredament, preparar-ho tot per fer un acte tan summament antihumà com és matar dues criatures innocents de les quals ets pare i fer-les desaparèixer. No podia entendre tanta crueltat, sang freda. En fi tanta dolenteria; parlant amb un amic psiquiatre em va tornar a dir el que feia vint anys va dir el company de classe: “Rosa, hi ha persones que neixen dolentes. El que no ho és, no pot entendre aquesta mancança de sentiments”. “Mira –va seguir– et recomano llegir el llibre d’Adolf Tobeña (catedràtic de psiquiatria de la UAB) ‘Neurología de la maldad’, de Plataforma Actual, on explica molt bé com són aquestes persones i les recerques que s’han fet demostrant la seva manca absoluta de sentiments.”
El vaig llegir i és molt interessant. Esgarrifa la forma tan clara i estudiada com detalla la dolenteria intrínseca de les persones que neixen dolentes. La diferència, vista a través de ressonàncies magnètiques, de la seva estructura cerebral versus l’estructura cerebral de les persones, diguem-ne- normals, humanes amb sentiments.
Diu el professor Tobeña que hi ha “dos malvats prominents: de la crueltat letal a l’engany predador”, és a dir el que mata i el que enganya per quedar-se amb tot. Tots dos sense cap mirament.
Ells mai tenen cap sentiment de culpa ni penediment de res, poden enganyar la gent o matar-la sense cap càrrec de consciència. Són totalment incapaços de sentir cap emoció i, malauradament, cap càstig, cap tractament, res -ara per ara- no els pot fer canviar, per tant, mai s’integraran a la societat “curats”.
No hi veuen en aquest context de maldat els grans dictadors? Què és en Putin si no un dictador? No li importa Ucraïna, tampoc Rússia o la vida dels seus compatriotes russos. Quants n’ha fet matar? Què fa amb els que es manifesten contra la guerra? Detenir-los i enviar-los a la guerra. Sense embuts ha amenaçat tant Finlàndia com Suècia d’envair-los si demanen formar part de l’OTAN, i s’ha quedat tan ample, ni tan sols ha parpellejat.
Va rebre el president de França, Emmanuel Macron, en una taula de tres o quatre metres entremig. Quan es posa una barrera així a una altra persona? És com si li dius: “Vostè a mi m’importa una merda i l’he rebut tan sols per demostrar-li-ho tant amb fets, com amb l’actitud, com amb les mentides que li diré”. Recordin que el que li va dir l’endemà era paper mullat.
Em deia un economista dimecres que no hi hauria guerra perquè a Putin li agraden molt els diners i sabia que en perdria amb la guerra. Me’l vaig mirar i no vaig poder evitar somriure, li vaig contestar que tant de bo tingués raó, però jo no pensava el mateix que ell. L’endemà, dijous, en aixecar-me ja havia començat…
Crec que farà sense cap escrúpol el que ha fet fins ara, és a dir, el que li doni la gana! Si li veuen un bri d’emoció, de penediment, d’humanitat, diguin-ho i em disculparé per haver pensat malament.
Diu Sòcrates: “És pitjor dur a terme una injustícia que cometre-la, ja que qui la comet es transforma en injust, però l’altre no”. Quina raó que té, ell mai s’embrutarà les mans, per això ja té el poble.
