Joan Roma i Cunill
Mirant de no perdre el consultori mèdic ni l’escola, em vaig trobar amb la pèrdua de l’única oficina bancària, a principis de 2017, i de l’únic caixer automàtic, al juny de 2018.
No m’imaginava una decisió com aquesta, quan teníem en el BBVA el compte únic de l’Ajuntament i la majoria de veïns del poble, tots els seus diners.
En aquells dies, vaig comprovar l’acord entre tots els bancs per procedir d’igual forma, en tots els municipis de menys de 2.000 habitants. Cap sintonia, cap remordiment, cap sensibilitat envers els pobles que els havien facilitat la seva implantació i funcionament. L’imperi del diner, sense ànima, sense cor.
I vull remarcar que havíem acordat una reducció de servei, per garantir-ne la continuïtat. És a dir, ja no teníem ni preteníem 5 dies de servei, no, no, ens havíem conformat amb 3. Doncs, ni així. Tancament, pur i dur. Això sí, amb compromís de mantenir el caixer automàtic… fins que van decidir que tampoc. El juny de 2018, cap servei bancari, ni directe ni indirecte, i amb problemes de qualitat d’internet, com perquè alguns aparells de cobrament amb targeta no tinguin cobertura universal, i no sigui possible el seu ús.
Resultat? Doncs que, de 947 municipis que té Catalunya, en tenim 443 sense cap oficina bancària ni cap caixer automàtic. Això vol dir que qui vulgui obtenir diner ha d’anar a la capital o demanar un préstec a parents o amics, a l’espera de resoldre el problema. Si té cotxe, fer 10, 15 o 20 km d’anada i altres de tornada, per poder disposar de metàl·lic. Així anem, així estem. Ara, quatre anys després, i amb múltiples campanyes de crítica i reivindicació, hem trobat a la Diputació de Barcelona un gest significatiu, que serveix per a la província de Barcelona però que de moment no han copiat les altres 3 diputacions. En aquest cas, la Diputació ha mobilitzat un milió d’euros per convocar un concurs per dotar uns 70 municipis de la província d’un caixer automàtic. És una bona idea, és una bona iniciativa.
I ha tingut un doble efecte, perquè ha mogut el Govern de la Generalitat a fer cosa semblant si bé per mitjà d’una proposició de llei. Per entendre’ns, multitud de pobles de les altres tres províncies -Girona, Lleida i Tarragona- s’han queixat per quedar fora de la iniciativa de la Diputació de Barcelona. Lògic, jo hagués fet el mateix, així que ha obligat la Generalitat a buscar una solució global.
Ha promès tirar endavant un projecte de llei, mitjançant el qual obligui les entitats bancàries a cobrir el servei de caixer automàtic en tots els municipis que n’havien tingut, i l’han perdut en aquests darrers anys. Conec molt bé la maquinària parlamentària, i també la seva lentitud, de manera que pertànyer a la província de Barcelona sempre ha estat un avantatge perquè es té l’ajuda de la Diputació de Barcelona. La més potent de les quatre, però alhora la més propera als problemes i al territori. Així, doncs, tenim la iniciativa de la Diputació i la del Govern, benvingudes totes dues. El que hem de procurar els que vivim en pobles petits és que totes dues tirin endavant, i facin viable la disponibilitat d’un caixer, d’aquí a pocs mesos.
I és que si per als que viviu a la ciutat feu servir constantment les targetes, per a compres molt reduïdes o per a multitud de petites despeses per treballs concrets de fusteria, lampisteria , tallers, etc., és indispensable portar diner al damunt.
I s’ha de tenir present que en aquests 443 municipis sense cap servei bancari hi viuen persones d’edat avançada, amb problemes de mobilitat i de desplaçament, de manera que poder fer dos o tres-cents metres per anar a buscar diner és radicalment diferent a haver de demanar a un familiar o amic que et porti a la capital per anar a treure diner. O, pitjor encara, contractar un taxi per fer aquesta gestió.
Així es comprova com un simple caixer automàtic facilita la vida, o la complica enormement quan no es té. Hem tardat 4 anys a moure les consciències i reclamar un servei bàsic com aquest. Benvinguda la solució si arriba en molt poc temps i confiem que nous serveis no tardin tant. De fet, portem encara més anys reclamant un millor servei de telefonia mòbil i una funció d’internet immensament millor de la que disposem. Queda molt per equiparar vida de ciutat a la del món rural.
