Gabriel Izard
A Satoooo. Arroooba punto com. Així engeguem moltes trucades. Fem un cafè?
A les 9, quan deixaves la Quiara a l’escola (ara no, perquè ja és gran), fèiem cafè al bar del Passeig. Jo cafè, tu, aigua. Un dia o dos a la setmana, darrerament menys, perquè pujar al Passeig era massa. El darrer cafè va ser al costat del Cine Catalunya. De cop i volta apareix l’Esteve que després t’acompanya per un tema d’un paquet, fins al cap d’amunt del carrer de Sant Pere, a l’Aubets. Costa caminar i amb bona companyia estem tots més bé.
En Gerd ens va fer un bon vídeo pels teus 60, tu, jo, el Pepe i l’Esteve. Fa dos dies!
Eres un arquitecte conscient: millor rehabilitar i vigilar les estructures i els materials. Disseny i racionalitat. A qui li pregunto jo ara?
No sé com t’ho feies, però, aconseguies aglutinar gent, gent de tota mena i varietat pels edificis. A Calella amb l’Amandu, el Xavi (i el Javier!)…, anant amb bici, eh! Des de Fitó, a Bell Lloc, a Palamós i també a Pals. I durant el confinament, a peu, visitant Can Mir, Can Jofresa o els magnífics edificis de Can Vilardell, on et queixaves de la ingent quantitat de diners públics d’aquelles promocions.
Abans, amb bici, també ens ensenyaves altres coses com els carrils bici i ascensors de Can Puiggener. Vas passar a la bici elèctrica una mica massa tard. Cony de càncer!, però algun Fitó encara vas fer. La Casa Bloc a Sant Andreu, la Ricarda al Prat i mil llocs més on ens portaves. Tot ben documentat i després un bon àpat. Si era arròs que fos al punt, molts no en saben, dius tu, per què el porten passat.
Caminar o fer amb tu un cafè a Terrassa és quasi pitjor que amb l’Esteve: amics i coneguts t’aturen i la conversa flueix i sovint s’allarga. “Us he de deixar”, dic sempre jo quan s’allarga tant, que no puc estar-hi més, i tu continues fent-la petar sobre coses de la vida.
I amb la colla viatjàvem, fèiem illes a l’hivern i en algunes obríem “l’organillo” per donar voltes i més voltes a temes de parella i desparella. També, Escòcia i Glasgow el 2005? Noi, com passa el temps i com s’acumulen els records dels moments viscuts.
I abans la Roda, eh! Buscàvem terreny per fer la nova escola perquè la de la carretera de Matadepera havia quedat petita.
I encara més abans, jo encara no hi era, però sé de les teves militàncies, la lluita per una vida més justa i solidària, sempre des de la base, perquè els d’esquerres saben que la desigualtat es veu molt als barris. Tu trepitjaves barris, a Santa Perpètua, Ca n’Anglada i molts altres…
I vides en comunitat compartida i també de la teva escola internat a Manresa, crec. I també sé de les colles: els escoltes, els de Can Colapi, els de Calella i… nosaltres, els dels sopars dels divendres i els de les caminades amb en Ramon.
Ara descanses. Dotze anys de metges, tractaments variats i cures també variades. La bèstia fa la seva feina, dius. Toca descansar. Dues hores abans d’anar-te’n et vaig tocar el braç i et vaig dir que vagi bé! Doncs això.
Ja et trobo a faltar. ADEU.
