Josep Ballbè i Urrit
Gairebé dos anys de pandèmia s’han endut un munt de coses. Mai ningú no s’hauria imaginat un peatge tan car.
Ací pren un sentit ple la tesi que he triat per títol. Plantejo l’autoexigència personal de cadascú per reflexionar, a fons, sobre aquell conjunt de temes on, sens dubte, no hem donat la talla. Hem aprofitat l’avinentesa per omplir un munt de minuts improductius? No assumim cap mena de compromís i millora de cara al futur? Essent així, ens entestem en l’error. “El temps fa com la mula. No recula.” Se’n va per no tornar. Les coses que no es fan al moment que tocava fer-les, o ja no es fan o no són com haurien de ser. No podem limitar l’anàlisi només a llocs de feina perduts, passant per alt una mínima implicació individual.
Enguany, parlant d’això, trobo l’exemple plenament escaient pel que fa al Carnestoltes. A Terrassa, pertocava fer-lo aquest cap de setmana. Arran de la Covid-19, s’ha posposat al juny (dels dies 2 al 8).Ho trobo una bajanada de campionat. Quin sentit té realment? No cal insistir en altres arguments prou evidents. No té ni cap ni peus. Si no es pot dur a terme, se’n decreta la suspensió i ja som al cap del carrer. Val a dir que Diumenge de Pasqua s’escau el 17 d’abril.
El carnaval està molt relacionat amb la religió cristiana. Se situa la setmana anterior al Dimecres de Cendra, on s’enceta la Quaresma. Allí se’ns prescriu un temps de sacrifici. Per això, la fita que es marquen les comparses és transgredir tot un seguit de normes i gaudir artificialment de més “llibertat”. Posats a fotre-hi més conya, per una vegada podrien “fusionar-ho” amb “l’ou com balla” (del 16 de juny). Recordaríem d´alguna manera la dita de “fer Pasqua abans de Rams”.Al cap i a la fi, “qui no fa bunyols per Setmana Santa és jueu”.
“De totes les pèrdues, la més gran és la de temps”, segons Teofrast. De forma més contundent, Stephen Hawking refermava aquest pensament proclamant: “Tinc tantes coses que vull fer, que odio perdre el temps”. Cal valorar el seu compromís, en base a la discapacitat neurològica que el tenallava. Un exemple de referència molt vàlid per a tothom. Un altre, al seu lloc, s’hauria ensorrat. Victor Hugo establia un joc de paraules, a tocar ben bé d’un embarbussament: “Per curta que sigui la vida, la fem encara més curta amb la pèrdua de temps descuidada”. Si aquestes tres sentències no ens originen un sotragueig fort, ens ho hem de fer mirar. Mala peça al teler la de perdre el temps!
