Josep Ballbè i Urrit
Avui commemorem el 83è aniversari de la mort d’un gran poeta. Vull pensar que la gran majoria de lectors hauran intuït de qui vull parlar.
Si més no, en base a l’ham del títol d’aquesta columna. Ni més ni menys que de n’Antonio Machado. Un intel·lectual adscrit al moviment literari conegut com la Generació del 98. Un estol de poetes, assagistes, novel·listes i filòsofs a l’entorn històric del moment de la guerra hispano-ianqui de 1898. Tots ells agrupats dessota una base intel·lectual molt ferma i oposant-se frontalment a la restauració borbònica. Tots ells coincidien en la percepció d’una insatisfacció envers el moment històric que els tocava viure. Amb un lideratge especial per a en Machado, que –amb la punxa dels seus versos encisadors– no tenia pas pèls a la llengua…Tant és així que morí a l’exili, després de la derrota republicana a la guerra civil de l’any 1936. Concretament a Cotlliure, a la Catalunya nord.
M’aturo a contemplar el desencís i l’extrema buidor de la societat actual i arribo a establir punts de certa concomitància entre llavors i ara. Vull pensar que ens calen líders de la seva talla. Amb coratge, fondària, essència i nucli. Sort que, gràcies a gent com Joan Manuel Serrat que musicà alguns dels seus poemes, l’aproparen al gran públic. Quina llàstima que els ratis de lectura hagin davallat a límits de pena! El grau d’entabanament ideològic de bona part de la població li va de conya a l’executiu de torn. Sense l’aliment d’una bona lectura, el criteri mitjà de la població frega mínims. Àdhuc la suposada capacitació de massa polítics s’ajuda amb tripijocs de títols acadèmics obtinguts des de la fal·làcia, per aparentar el que no són. En aquest pot tenim tant el president del govern espanyol com el líder del principal partit de l’oposició, entre d’altres. Poca broma! La justícia per aclarir els fets, però, no va amb ells.
El propi de tot ésser humà és passar. És a dir, desaparèixer. Això sí, després de fer un camí on hàgim estat capaços d’obrir corriols per a la resta de mortals. No essent així, malament rai! I, com deia el propi poeta, “la mort no és pas quelcom que hàgim de témer. Si més no perquè, mentre som, la mort no és. Per contra, quan la mort és, nosaltres ja no som”.
Un estil filosòfic i vital que faig per tenir sempre com a referent.
