Salvador Cardús Ros
Fa poc que hem sabut que la Junta de Govern de la ciutat fa un mes que va aprovar un avantprojecte de transformació del passeig Comte d’Ègara amb l’argument o l’excusa de convertir el vial nord en pas exclusiu de vianants.
Aquest diari n’ha informat àmpliament, el Col·legi d’Arquitectes ha demanat que s’hi pensi bé i diversos experts hi han dit la seva, la majoria en una línia crítica. I, sense ser un entès en urbanisme, també hi vull dir la meva.
Val a dir que, amb l’excepció del parc de Vallparadís i la plaça Vella, els espais de passeig urbà, a Terrassa -si més no, els que més conec-, sembla que, per dir-ho suaument, funcionen a mig gas. Particularment la Rambla, tot i la darrera intervenció, mai no ha acabat sent el focus d’activitat comercial i trobada que solen tenir les rambles d’altres ciutats. Per no parlar de la plaça Nova, de la qual per cert encara espero poder llegir el que imagino que fou un gran informe preparat per la urbanista Itziar González, contractada a temps complet durant molts mesos per redissenyar-la.
Pel que fa al passeig del Comte d’Ègara, coincideixo amb aquells que en destaquen la concepció global i ordenada, resultat del treball de l’arquitecte Ignasi Escudé Gibert, ara fa 80 anys. Amb la retirada del monument als caiguts, es va recuperar la línia visual que va de l’Escola Industrial al Passeig, i de la qual, per tant, és un punt fonamental. I, en conjunt, és un dels pocs elements clàssics raonablement ben conservats i sobretot ben resolts que té la ciutat: elegant i funcional alhora, de línia sòbria i ben integrada a l’entorn, sense la mena d’originalitats que després es degraden ràpidament.
Des del meu punt de vista, un dels grans valors de l’actual passeig del Comte d’Ègara és el fet de ser el testimoni d’una arquitectura innovadora, dita moderna o racionalista. Terrassa ha destacat, lamentablement, per la pèrdua de grans mostres d’arquitectura, com el grup escolar Torrella, o d’edificis menors però singulars com l’estació dels Ferrocarrils Catalans. I no tinc cap mena de dubte que no tardaríem massa temps a lamentar, també, una intervenció destralera al Passeig feta per simples raons de reordenació del trànsit. La irreverència amb el nostre passat ja ha fet massa forat a l’hora de tenir una identitat local forta com per ara seguir mostrant una manca de respecte amb un passat que s’ha demostrat capaç de resistir el pas del temps.
Només posaré un exemple d’allò que em semblaria un greu error. Tot el Passeig, tal com va ser pensat i tal com és ara, té el color gris característic del mur i els bancs de pedra que li donen unitat i que contrasten amb elegància amb la vegetació dels parterres i els arbres. Voler afegir, al vial nord, una llamborda vermella seria un veritable pegot visual. No cal fer invents. Si es vol marcar la viananització d’aquest vial, cal que es faci amb una intervenció quirúrgica mínima, i respectant el color que dona identitat al conjunt. I, sobretot, cal que tot plegat es faci amb prou sobrietat com per no malbaratar recursos que caldria invertir en afers més urgents. Ara mateix, sembla que a Terrassa es confonen els fons Next Generation amb la bota de sant Ferriol. Tots els projectes es refien d’aquesta mena de nou Pla Marshall que, segons com, podria només deixar engrunes o passar de llarg. Si us plau: no espatllem les poques coses que es van fer bé, que formen part del patrimoni i la identitat local, i que, a més, funcionen.
