Ander Zurimendi, periodista
Cada cop es fa més difícil caminar per la ciutat i percebre-hi olors. Una de les conseqüències de tenir Covid era la pèrdua de l’olfacte.
Així que durant molt de temps anava pel carrer ensumant, per comprovar –de forma casolana– si m’havia contagiat. I em deia a mi mateix: “Si ho olores, tranqui”. Al final vaig agafar Covid –com mitja Terrassa–, aquest Nadal. I resultava que amb l’òmicron, l’olfacte no era un dels símptomes habituals!
Tanmateix, en trec un aprenentatge: sembla que no ha estat fins que hem vist la possibilitat de perdre el sentit de l’olfacte, que no l’hem valorat a bastament. I té una explicació senzilla. Les olors estan desapareixent del dia a dia de les ciutats. Encara més, també està disminuint la nostra atenció per percebre-les. I si no, atureu ara la lectura i feu un exercici mental: què oloreu quan camineu per Terrassa? Encara més. Sou conscients d’olorar res? Qualsevol petita flaire, mentre transiteu per la ciutat?
D’olors, n’hi ha. Quan volia comprovar si tenia Covid o no, en vaig fer un petit mapa del que olorava. Per exemple, quan surto a córrer per Vallparadís. Els dilluns al matí, per exemple, a l’altura de Can Palet, s’hi nota una olor de xocolata torrada. Fàbrica o gran obrador, les seves elaboracions arriben fins al parc. Els diumenges, en canvi, es percep el calçot cuit, fum de brasa, alegria col·lectiva d’una calçotada en algun pati de les cases que miren al torrent.
També noto la flaire de les verdures al forn quan, ja de bon matí, els cuiners del Vapor Gastronòmic i El cel de les oques arrenquen els fogons. El carrer de la Palla s’omple llavors d’un gustet salat quan encara tens el dolç del cafè a la gola.
La cartografia olfactiva em porta després al carrer del Nord. Pujo corrents per no perdre el tren, però abans d’arribar a la Renfe sempre m’aturo sorprès a l’alçada del gimnàs de Kickboxing. Sovint es nota un aire de pa torrat, d’esmorzar de diumenge, lent i gustós. De vegades penso si no seran els Cafès Dern torrant els grans, però els separa una vintena de metres de distància. És una olor misteriosa.
No massa enfora, camino per la plaça de la Creu Gran i ensumo els tarongers. No és Sevilla al març, d’acord, però s’hi percep. També els llimoners, que resten amagats als patis de moltes cases angleses. O la petita figuera que vam comprar a la parada de Fupar del Mercat i un temps vam tenir al balcó de casa.
Paisatges sensorials que també passen pel món animal. Un gos mullat per la pluja. Les ovelles i cabres del ramat de Can Bogunyà, que a l’estiu passegen per la frontera de Can Boada del Pi i la masia Can Carbonell. Les caquetes al terra, lleu oloreta mentre inevitablement les trepitgem.
I és que amb els sentits comprenem la vida i ens movem pel món. També per les ciutats. Tanmateix, sembla que visquem en espais amb cada cop menys estímuls olfactius. Són, probablement, olors que han marxat per mor dels canvis socioeconòmics de la societat.
La ciutat que perd els seus forns genuïns, es queda sense el pa coent abans de l’alba. L’embossament de cotxes als carrers Arquimedes i Galileu ofega l’aire i anul·la les percepcions florals del parc Sant Jordi. La introducció d’arbres tropicals (que donen molta menys feina de gestió) substitueixen les fantàstiques olors dels fruiters, no diguem d’una figuera. La pèrdua de biodiversitat animal (en benefici d’un monocultiu de gossos i gats) abandona olors pageses. La proliferació de grans superfícies resta clients (i a la llarga, olors) als paradistes de fruita de primavera i embotit suat amb les calors de l’estiu. I els tàpers de la societat accelerada resten xup-xup a les nostres cassoles, que no fa tant inundaven d’aroma qualsevol escala.
Aturar-se per identificar les olors de Terrassa m’ha portat a pensar que, malgrat que hi són, les olors de la ciutat van desapareixent. Que sigui inexorable o no, és un debat del nostre temps.
