Joan Carles Folia, Coach Advance Life
En els últims dies hem assistit a la baralla mediàtica que s’ha conformat al voltant de quina ha de ser la cançó que ha de representar l’Estat espanyol al caspós i anacrònic festival d’Eurovisió del proper mes de maig a Torí.
Tres han estat les candidates per poder tenir aquesta oportunitat: les Tanxugueiras reivindiquen a “Terra” la multiculturalitat d’Espanya, i no solament perquè està interpretada en gallec. Sabela Maneiro, Olaia Maneiro i Aida Tarrío van acudir al Benidorm Fest amb una proposta que barrejava folklore gallec amb una producció electrònica i fosca, encara que més a prop d’una banda sonora de pel·lícula que d’un tema avantguardista. Rigoberta Bandini partia com la gran favorita -encara que no a gran distància de Tanxugueiras. La de Barcelona portava una cançó que mostrava això que se li demana a una guanyadora d’Eurovisió: que sigui disruptiva i que no s’assembli a res anterior. “Ay mamá” comença com un tema quasi eclesiàstic que va “in crescendo” fins a aconseguir un últim “¡mamá!” èpic, molt eurovisiu. Rigoberta reivindica les mares i les tetes en un tema que compta amb quasi 4 milions de reproduccions a Spotify i la lletra de la qual ha estat censurada en Instagram per incloure la paraula “teta”. La tercera en discòrdia ha estat la cançó “SloMo”.
El jurat professional ha decantat la balança de la victòria a favor de Chanel Terrero, que amb 96 punts s’ha alçat com a guanyadora del Benidorm Fest aquest primer any de concurs. La situació no ha estat gens fàcil, ja que Chanel ha estat la favorita del jurat professional, però no ha pogut aconseguir el triomf del jurat popular ni del demoscòpic. Per aquest motiu, molts consideren que la seva victòria ha estat un “tongo” fent que les xarxes socials bullissin per aquest fet. Tot i això, la cançó de la catalana ha estat realment vibrant i cal deixar clar que és una proposta realment eurovisiva. Així, no és estrany que hagi enlluernat el jurat més especialitzat.
Malgrat tot el que he explicat en aquesta extensa introducció, necessària per situar la trama de la baralla, la veritable reflexió que vull fer en aquest article és com de babaus podem arribar els éssers humans a ser que, havent-hi multitud de problemes a resoldre dins del que seria la vida de la gent, som capaços de perdre el temps en controvèrsies estèrils sobre quina cançó ha de ser la que torni a fer el ridícul en un espectacle a on per sobre de la qualitat musical de les peces exposades es troben els interessos polítics i comercials dels països que hi participen. Centenars de negocis embarrancats per la pandèmia, milers de persones fent mans i mànigues per arribar a finals de mes i trobant-nos a les portes d’una més que probable sequera i a l’expectativa de l’inici d’una guerra geopolítica a l’est d’Europa i nosaltres anar discutint si ens interessa més que la cançó representi la diversa territorialitat de l’Estat, aposti per la defensa de les dones o es quedi només en una cançó amb una lletra pobra, senzilla, de reggaeton discotequer. La qüestió és de tanta importància que fins i tot els polítics, colgats de feina, han portat a les seves cambres de debat aquesta disputa, com si no tinguessin coses més vitals a discutir.
Llegia fa uns quants dies que la democràcia de l’Estat espanyol havia patit un sever retrocés en una teòrica llista mundial i valorativa de la fortalesa democràtica de tots els països del planeta, llista encapçalada per Noruega, i la veritat és que no m’estranya que cada dia que passa anem retrocedint en aquesta classificació.
“Ay mamá.”
