Joan Ballbè i Urrit
Em peto de riure quan sento la senyoralla política apel·lar a la responsabilitat personal de la ciutadania.
Sigui en el tema que sigui. Entenc que és picar ferro fred. Una manera com una altra de perdre el temps. Dissortadament, he arribat a la conclusió que hi ha un munt de gent que passa de tot. Les normes no estan fetes per a ells. Dit altrament, foten el que els rota, com vulgarment es diu. Arribats en aquest punt, entenc que l’única solució és la garrotada. Sancionar, multar, castigar i fer creure, peti qui peti.
En aquesta conjuntura, avui citaré un parell de temes per il·lustrar aquest argument. El primer va referit als patinets, bicicletes i “skateboards”. En indrets concrets del centre per a vianants egarenc –com ara els carrers dels Gavatxons, Sant Pere i Font Vella– hi ha unes plaques de circulació prohibida (exceptuant la franja horària compresa entre les 20.30 hores i les 8). A més, en el supòsit d’argumentar que no s’ha vist el senyal vertical, hi ha unes pintures horitzontals a l’enrajolat de la via publica on s’obliga a circular a peu. Tres de cada quatre observacions als infractors per part meva acaben engegant-me a dida. Sovint, fins i tot, amb insults molt pujats de to.
Per això, trobo a faltar una major i efectiva presència policial dissuasiva pel centre de la vila. Amb plena facultat de requisar i immobilitzar els estris referits, aparellada amb l’obligatorietat de fer front a una multa exigent per recuperar-los. Àdhuc podríem millorar el desgavell amb agents de paisà. “Morta la cuca, mort el verí.” No hi veig cap altra solució. Cal ser dràstic.
Un segon nyap és la “recerca” constant de suposats pidolaires mal educats regirant els contenidors de les escombraries. Deixen obertes les tapes, trinxen les bosses i sovint en fan una escampalla per la vorera. Les mascotes s’ho troben apamat i l’escalfament solar de matèries és element afegit per agreujar el problema. Ací també requereixo mesures coercitives. S’han d’impedir aquest tipus de bretolades. El veïnat proper no s’ha de veure impel·lit a suportar més cabronades. Heus ací per què parlava –al títol de la columna– de lladrar a la lluna. La dita significa que s’ha demostrat, com a inútil, voler convèncer persones que haurien d’anar a viure al desert. O tal vegada sóc massa crític i malpenso. No demano la lluna en un cove.