Joan Roma Cunill
Està vist que en el nostre país hi ha un bon nombre de persones i col·lectius que porten malament les propostes de progrés i desenvolupament, de manera que davant de qualsevol proposta han d’organitzar campanyes en contra.
Si tenen arguments, els utilitzen, i si no se’ls inventen. Ho vam veure en els JJOO de 1992, amb campanyes d’intent de boicot, contra tot i contra tots els qui els defensaven, i ara els tornem a veure, amb motiu de la proposta de candidatura als JJOO d’Hivern 2030. Res de nou a l’horitzó, només sortir a rebatre falsedats i invents, impropis de persones mínimament serioses.
D’entrada el principal argument dels contraris és fer creure que el canvi climàtic deixarà sense neu els Pirineus, i bona part del món, en molt pocs anys. Ho sento, però tot indica que tindrem neu durant molts anys, i molt de fred, com per poder fabricar neu. No ho dic jo, ho diuen les previsions a mitjà i llarg termini que han fet diverses agències climàtiques mundials.
Amb neu o sense, aleshores critiquen els costos de fabricar neu. En alguna ràdio hi hagué qui es va escandalitzar per una despesa d’un milió i mig d’euros l’any passat en la fabricació de neu i en canvi cap crítica ni retret a la despesa de deu milions per recuperar la sorra de les platges de Barcelona i una dotzena més de municipis costaners.
Un segon o si voleu un tercer argument és que els que vivim en zona de pre-Pirineus o Pirineus els volem fer per posar al dia les infraestructures, equipaments i serveis. I que això no hauria de dependre dels JJOO. Molt bé, però, i si els JJOO són una esplèndida excusa els hem de deixar passar? Sempre i en tot lloc, hi ha grans esdeveniments que serveixen d’excusa o justificació per fer obres que no s’han fet abans. Aquí i a Austràlia. Molt bé, doncs sí, els volem fer per donar-nos a conèixer arreu del món, i atreure turisme i esport, a les propers dècades. Algú hi veu cap inconvenient?
Doncs sí, la majoria dels contraris donen per mort el turisme de muntanya, i el de neu. Els recomanaria anar a fer una volta per Suïssa, Àustria, sud d’Alemanya, nord d’Itàlia i per descomptat per tots els països nòrdics. Veurien com es pot viure del turisme de qualitat, tot l’any i durant dècades.
I sí, volem posar al dia les infraestructures, equipaments i serveis, però no per fer-hi autopistes i autovies, sinó simplement per tenir carreteres que passin de finals del segle XIX al segle XXI. No crec que sigui cap pecat voler viure en un lloc més ben comunicat. I, parlant de comunicacions, tampoc creiem que sigui un disbarat voler disposar de cobertura universal de mòbils i tenir accés a internet en condicions semblants a les existents a les ciutats de Catalunya.
Tot això i molt més volem resoldre amb els JJOO d’Hivern 2030, però sobretot ho volem fer amb un èxit semblant al que tingué Barcelona’92. Falsegen la realitat els contraris dient que seran insostenibles o mediambientalment perjudicials. En absolut. Precisament la proposta comporta un canvi radical del model de JJOO. Ja no es pensa en un sol lloc, sinó en diversos, per dur a terme les competicions olímpiques. Concretament se’n volen fer als nostres Pirineus (Catalunya i Aragó), però també a Suïssa o Itàlia, en aquelles que necessiten grans instal·lacions. Allà les tenen de fa anys. I a Barcelona –capital- totes aquelles que es poden fer al Palau Sant Jordi, reconvertit en una immensa pista de gel.
No hi haurà aplanament de muntanyes, ni destrucció de boscos ni prats, per encabir-hi equipaments. En absolut, i els que som d’aquests territoris som els primers interessats a preservar-los.
I menteixen també amb els costos i despeses, puix que el Comitè Olímpic Internacional aportaria 900 dels 1.200 milions de cost per als JJOO, anant a càrrec de les diverses institucions implicades el repartiment de les inversions en infraestructures, equipaments i serveis, calculades en uns 1.500 M.
Estem davant d’una de les més grans oportunitats per als Pirineus, i seria greu malmetre-la per picabaralles o ineficàcia del Govern de la Generalitat. Qui presenta la candidatura és el COE (el Comitè Olímpic Espanyol) i, si tots hi posem una mica de seny, és perfectament viable conjuntar Barcelona-Pirineus–Aragó. Sumar sempre reforça posicions i no veig per què no ho hauríem de fer, en aquesta ocasió.
ERC s’ha tret de la màniga una consulta en una petita part del territori. No tenen encara clara la pregunta ni la fórmula de gestió i cooperació, sabent que es tracta d’un esdeveniment mundial, amb Espanya com país amfitrió. És aquesta incapacitat de posicionament i reacció el que fa més por, de cara a una candidatura que té moltes probabilitats de reeixir si no la fem fracassar nosaltres mateixos.
Els opositors poden dir el que vulguin, però mai venceran fent ús de mentides i falsedats. Ho van provar l’any 92, amb un fracàs absolut. També ara repetiran resultats.
El que pertoca fer als qui hi estem a favor és exigir coherència, col·laboració i cooperació. I per damunt de tot ambició per mostrar al món el que som capaços d’organitzar, repetint l’èxit del 92, ara als Pirineus.
