Rosa Ferrer
La filosofia és la que ens distingeix dels salvatges i bàrbars; les nacions són tant més civilitzades i cultes quan millor filosofen els seus homes.” Descartes.
I filosofar és estimular el pensament crític alhora que el bon funcionament i la creació d’enllaços neuronals.
Llegint la columna de dijous d’en Jordi Balcells m’han vingut al cap un munt d’anècdotes sobre les confusions que pot portar un llenguatge poc treballat, alhora que recordo també l’enginy d’algunes persones, especialment nens, responent preguntes ja no diré mal formulades, però sí no massa concretes, el que em porta a qüestionar si en sanitat ens expressem amb claredat, o bé les nostres explicacions poden donar lloc a interpretacions diverses capficant en lloc de tranquil·litzar les persones que necessiten la nostra ajuda. Hi estic totalment d’acord quan diu que millorant el llenguatge milloren les matemàtiques i que l’aprenentatge del llenguatge no depèn d’una sola assignatura, aquest aprenentatge depèn de totes les assignatures, alhora que cap assignatura es pot assimilar bé sense un llenguatge ben desenvolupat.
Sovint volem simplificar tant les coses que no ens adonem que estem limitant la capacitat de raonar i expressar-se dels nostres nens i adolescents, la comunicació tant per escrit com parlant ha de ser fluida, clara, empàtica, descriptiva, educada, ah, i sense faltes d’ortografia està clar!, aquí segur que hi podem afegir més paraules com “imaginativa”, “il·lustrativa”, etc. Jo estaria més que contenta si es complissin les sis primeres.
Redactar. No cal que siguin avorrits, es tracta d’estimular el nen i l’adolescent perquè agafi gust a escriure, donem-los temes a escollir; exposició de temes davant els companys demanant el mateix respecte a qui ho exposa que a qui ho escolta, aprendre a fer i acceptar crítica constructiva, a tenir els canvis de to en el moment adient per mantenir l’atenció, a tenir cura de les paraules, a elaborar les frases per fer-les, alhora que entenedores i properes, cultes.
En les exposicions orals, com tan bé explica en Josep M. Espinàs, amb qui vaig tenir la meravellosa oportunitat de fer un curs d’aprendre a parlar en públic l’any 1974, no s’ha de llegir un text, això és molt fred i no ens permet connectar amb la gent, mentre parlem s’ha de mirar les persones que tenim davant, sense fer-ho fixament sinó passejant la mirada de l’un a l’altre per no incomodar, i adaptar els canvis de to, les pauses i les paraules si cal, en observar les reaccions dels rostres de qui ens escolta; cal portar les quatre paraules importants subratllades per tenir clar el que diem, ara bé, com ens va deixar molt clar en Josep Maria, el més important per poder parlar en públic és conèixer a fons de què parles i creure’t el que dius, perquè si no és així no arribarem mai a la gent.
Les paraules, tant escrites com parlades, poden arribar a ser d’una bellesa infinita com d’un dolor insuportable, entremig hi ha tota una escala de tons, però tant en el col·legi, com a formació professional, com a la universitat, el que els professors hem d’inculcar, des del respecte i tenint en compte que el que nosaltres fem és un mirall per a ells, és l’excel·lència, no exagero en absolut! Tingueu en compte que quan busquem l’excel·lència en l’aprenentatge el que acabem tenint serà bo, ja no dic excel·lent, perquè sovint hi ha circumstàncies que no ens permeten aquesta excel·lència, ara bé, penseu què passa quan el que es busca és tan sols fer-ho per acabar aviat i passar a una altra cosa, què en surt, d’aquí?, cal dir-ho?
Com a exemple una explicació molt poc empàtica, que vaig viure en primera persona quan estava de visita en un hospital, tot i que estic convençuda que volia ser-ho.
Pacient: “Em vàreu dir que m’havien de tallar el dit (era el dit gros del peu dret) perquè estava malament i amputant-lo deixaria de fer-me mal, però jo continuo amb molt dolor”.
Metge: “A veure, és que tens el peu molt malament…”.
Pacient: “Què vols dir? Que m’haureu de tallar el peu?”.
Metge: “Bé, segurament, però estigues tranquil que ho anirem fent de mica en mica, no de cop, apa ja vindré a veure’t demà”.
Perdó? Com pot quedar-se tranquil amb aquesta explicació?, algú s’hi pot quedar?, de fet, en sortir el metge de l’habitació, aquella persona em va mirar i va dir: “Ja ho veus, se’n va amb la seguretat que m’ha tranquil·litzat, el pobre”. Mare de Déu Senyor!
O bé quan es demana a una infermera quelcom que fa falta i la resposta és: “No és el meu pacient”. Què vol dir això?, deixa’m tranquil·la?, no, no és com hem de respondre sigui o no el “meu” pacient, “ara li miro” o “ara mateix li ho dic a la seva infermera” i sempre amb una càlida mirada que doni confiança.
Quan parlen de fer una ètica de mínims m’esgarrifa, ja que què passa quan, pel que sigui, ens falla alguna cosa?, puix que no hi ha ètica, si la fem de màxims, potser ens quedarà de mínims, però ens en quedarà, podeu estar-ne ben segurs.
Com a professional de la salut penso fermament que hem de poder parlar amb les persones a les quals atenem de forma empàtica, clara, fluida, quan cal, descriptiva si fa falta o ens ho demanen, i sempre des de l’ètica i una acurada educació, sense paternalismes ni prepotència, responent les preguntes o si hi ha quelcom que no sabem no cal avergonyir-se’n, ni de bon tros inventar, és tan senzill com dir: “Mira, això ho miraré i t’ho explico”, o bé adreçar a la persona cap al company que li ho pot explicar.
Tan sols actuant amb coherència i ètica podrem dignificar tant les persones com la nostra professió.
Alerta!, per aconseguir-ho cal començar des de petits, seguir en l’adolescència i no defallir en el camí.
Els nostres infants i adolescents seran allò que nosaltres, els adults (i parlo aquí de pares i de professors, perquè l’aprenentatge funcioni hem d’estar-hi tots compromesos), els donem, o atordiment amb les pantalles o iniciatives amb la lectura, escriptura i el llenguatge, tot això abonat amb l’amor que hi posem fent-los arribar el coneixement de l’ètica i el respecte.
“Només existeix un bé: el coneixement. Tan sols hi ha un mal: la ignorància.” Sòcrates.
