JOAN TAMAYO, advocat defensor dels drets humans
És evident, encara que passi per alt i es vulgui fer veure tot el contrari, que, a nivell local, encara no s’ha practicat mai el que hauria de ser una democràcia participativa (en definitiva democràcia real).
La resposta, la trobaríem en moltes causes, però és evident que el sistema en el qual estem immersos no ho accepta, perquè no està disposat que els poders de sempre perdin privilegis o es vegin qüestionats. I als partits polítics que juguen dins d’aquest sistema (siguin d’esquerra, de centre o de dreta) accedir a les institucions que el mantenen ja els va bé , perquè és una forma de sentir-se segurs en el poder i poder-ne disposar (la majoria de vegades per als seus propis interessos, i no els de la ciutadania).
De tota manera, alguns il·lusos com jo sempre esperem que els polítics que accedeixen a gestionar l’administració més propera a la ciutadania, els ajuntaments, siguin més valents i honestos i juguin a cedir una mica més de poder a la ciutadania, per caminar cap a una democràcia real i fugir d’aquesta democràcia representativa i caduca.
Però ja veiem que no. Les frustracions que hem patit durant aquests quasi 43 anys dels mal anomenats “ajuntaments democràtics” són moltíssimes. Què seria el que no entenen o no volem entendre a l’hora d’impulsar accions per acostar la política als ciutadans i ciutadanes?
Quan parlem del principi de participació política s’ha de saber que es tracta de reconèixer que aquest implica la dimensió política de tots els drets humans i el necessari espai de participació ciutadana en cadascun d’ells. És un dret humà transversal.
En la Declaració de Monterrey del 2007, es parla dels drets humans emergents. En el seu article 7 es defineix el dret a la democràcia participativa d’aquesta forma : “Tots els éssers humans i tota comunitat tenen dret a participar activament en els afers públics i a gaudir d’una administració democràtica en tots els nivells de govern”.
En primer lloc, aquest dret humà fonamental comprèn els drets següents: el dret a la ciutat, que assegura que tots els éssers humans i tota comunitat troben a la ciutat les condicions per a la seva realització política, econòmica, social, cultural i ecològica. Anant a fets concrets: què passa amb el Pla d’Ordenació Urbanística Municipal (POUM)? Quan s’ha facilitat de forma oberta i transparent? Que la ciutadania tingui l’última paraula sobre el model de ciutat que vol i es prioritzi la veu dels veïns i veïnes i no la dels interessos especulatius de les empreses immobiliàries, per exemple? I així podríem seguir.
En segon lloc, el dret a la mobilitat universal, que reconeix el dret de tota persona a migrar i establir la seva residència en el lloc de la seva elecció. No cal recordar la feina que ha costat ( i encara falta avançar més) que l’Ajuntament reconegui que el dret a l’empadronament és un dret bàsic i que s’ha de facilitar al màxim a tothom, i no posar tantes barreres “burocràtiques” o mentals. I si s’ha avançat una mica és gràcies a l’actuació de la síndica de Greuges de Terrassa i les entitats socials que han empès…
En tercer lloc, el dret universal al sufragi actiu i passiu, que empara el dret de tota persona major d’edat, amb independència de la seva nacionalitat, al sufragi actiu i passiu en tots els processos electorals i consultes populars que se celebrin en el seu lloc de residència habitual.
En quart lloc, el dret a ser consultat, que garanteix el dret de tots els éssers humans a ser consultats col·lectivament sobre les decisions que els afecten. Quina dinàmica habitual de consultes ciutadanes ha engegat l’Ajuntament, durant aquests anys? Cap.
En cinquè lloc. El dret a la participació, que implica el dret de totes les persones i tota comunitat a participar, mitjançant vies àgils i eficaces, en l’adopció i el control de decisions públiques en les matèries que els concerneixin, així com a impugnar davant dels tribunals aquelles decisions respecte de les quals al·leguin un dret o un interès directe o indirecte com a fonament de la seva legitimació. Només vull recordar, a tall d’exemple, el model organitzatiu de l’Ajuntament (el menys participatiu possible). Prestar serveis públics bàsics i fonamentals mitjançant empreses municipals (amb uns consells d’administració “inaccessibles al control polític i ciutadà” i sense cap mena de transparència). Sí que hi ha hagut una petita victòria ciutadana amb l’Observatori de l’Aigua i la municipalització d’aquest servei (ja veurem fins a on es podrà arribar).
També hi podríem afegir el model dels consells municipals. Una altra eina “enganyosa” de macroorganismes que disfressen el que hauria de ser una participació democràtica per poder seguir tenint el poder polític i el control absolut de les decisions polítiques.
I que trist, per exemple, en un moment que s’haurien de prioritzar les polítiques de serveis socials i un pla de xoc social, que tot això estigui en mans, únicament i exclusiva, dels polítics o alguns funcionaris (dins els seus despatxos) o, en el cas de les treballadores familiars (SAD), en mans d’empreses privades “explotadores i mercantilistes”. Tot menys que la ciutadania hi pugui participar.
És molt urgent, si no volem acabar en un sistema cada cop més autoritari, que s’obrin vies àgils i eficaces, adaptades a tots els col·lectius, per a l’adopció i el control de decisions públiques i la promulgació de normes, de manera que es garanteixi l’autodeterminació de la comunitat política.
Cal dotar els òrgans participatius ja existents i els nous que es creïn de més capacitat de decisió (amb veu i vot) vinculant i adaptant els reglaments municipals a una visió de compliment dels drets humans (Carta Europea de Drets Humans a la Ciutat).
Cal fer un seguiment rigorós i transparent de les mocions i les resolucions que s’adoptin en els plenaris respectius com a mesura d’impuls a la credibilitat democràtica. Com és possible, per exemple, que al ple del mes de desembre de 2020 s’aprovés una moció presentada pel Consell d’Entitats d’Acció Ciutadana per impulsar un pla d’acció social urgent i una comissió de treball per dinamitzar i enriquir els serveis socials, i a hores d’ara encara estem esperant: no té sentit i és irresponsable, perquè menysprees la ciutadania… A qui teòricament representes.
Mitjançant l’ús de recursos didàctics i dinàmics, s’ha de fomentar la participació i l’eliminació de la visió llunyana que es té en general dels assumptes polítics (començant pel món de l’educació formal). On són els debats sobre els temes que afecten els joves, per exemple? On són les plataformes de participació aprofitant les xarxes i les noves tecnologies? De manera neutra i objectiva?
Teniu por, molta por, a perdre el poder o no heu entès el que vol dir democràcia?
