Joan Roma i Cunill
Si no en teníem prou amb la pandèmia, la formació del Govern de la Generalitat i els seus suports en el Parlament, ara ha derivat en una guerra de tots contra tots.
Per als qui tenim ulls i orelles posats en ajuntaments, Generalitat i Govern Central, el present és un caos, el futur és imprevisible. En qualsevol cas, és impensable una continuïtat superior a l’any i mig. El maig de l’any vinent tindran lloc les dotzenes eleccions municipals, de què deriven la constitució dels consistoris municipals, la composició dels consells comarcals i finalment de les quatre diputacions.
Vistos els resultats i posats en marxa tots els organismes que en depenen, no quedarà altre remei que convocar eleccions al Parlament, per així aclarir la situació i, si pot ser, iniciar un nou cicle, radicalment diferent del que hem viscut.
Ara i aquí, només queda vegetar, contemporitzar, a l’espera d’aquell moment decisiu. És evident que el dany que això suposa per al país és immens, però la batalla quotidiana, dintre del consell executiu de la Generalitat, i en el mateix Parlament de Catalunya, no permet altra sortida.
Algú es pot preguntar si no exagero, per posicionaments de partit, personals o per informacions no prou contrastades. No, no, ja voldria que no fossin certes aquestes afirmacions, però ho són, i van més enllà del que molts poden imaginar.
Encara no fa una setmana un alcalde m’explicava la seva perplexitat quan, en una reunió entre el seu Ajuntament i dues direccions generals del Govern, va viure, en viu i en directe, uns enfrontaments més que pujats de to, en fons i formes, com per imaginar estar entre adversaris i no membres del mateix govern.
Però és que no passa setmana en què algun alcalde no detalli la impossibilitat de resoldre tràmits amb l’administració de la Generalitat per falta de posicionaments o decisions clares i concretes. Els temes es van allargant i complicant, fins a extrems insostenibles.
Si parlo amb diputats al Parlament, m’exposen les contradiccions entre ERC, Junts x Cat, la CUP i, si convé, amb els Comuns, que exerceixen d’amics o adversaris segons els dies i les hores, com per no saber mai si una proposta parlamentària tirarà per una banda o altra.
A tot plegat, s’hi afegeix una presidenta del Parlament que vol tenir el protagonisme diari de lluita contra tot i contra tots els qui no comparteixen la seva estratègia embogida de considerar que tots els organismes i les institucions de l’Estat li tenen mania, i per això és víctima de l’opressió i la repressió. Però, malgrat tot, no dimiteix.
I és clar, si tenim el Govern de la Generalitat dividit i enfrontat, i el Parlament convertit en una olla de cols, és impossible governar. No hi ha projecte de país, no hi ha estratègia de govern, no hi ha impuls cap a un futur de progrés. Simplement i plana es resisteix a l’espera de veure qui tindrà més força a les municipals del 2023, per estar en millor posició per presentar-se a les següents eleccions al Parlament, i no necessitar el soci actual.
Aquesta és la dura i crua realitat. El país i la seva gent queden en segon terme. S’ha perdut el respecte i s’ha perdut l’ambició per la feina ben feta. Només queda l’interès per ocupar càrrecs i poder. No és el que necessiten el país i la seva gent. Prenem-ne nota perquè no se surtin amb la seva.
