Salvador Cristau, Bisbe de Terrassa
El passat mes de juny, la diòcesi de Terrassa començava una nova etapa al ser nomenat monsenyor Josep Àngel Saiz Meneses arquebisbe de Sevilla, i a la vegada un servidor com a administrador diocesà.
Avui em presento a tots els fidels com a bisbe vostre, bisbe de la diòcesi de Terrassa.
Penso que el primer que haig de fer és donar gràcies a Déu per la confiança que ha dipositat en mi, confiança que certament no mereixo i que em fa sentir la responsabilitat que això suposa, i també donar-vos gràcies a vosaltres, a tota la diòcesi, preveres, diaques, membres de la vida consagrada, seminaristes, famílies i laics tots per l’afecte que m’heu manifestat i que em manifesteu i per la vostra pregària que tantes vegades durant aquests mesos m’heu expressat que fèieu.
Diuen els entesos en el tema que l’economia, les relacions econòmiques, es fonamenta en la confiança. Però no és només l’economia, és tota la vida, la família, l’amistat, les relacions laborals, de veïnatge, és tota la nostra vida la que es fonamenta en el fet de confiar els uns en els altres. Confiar en la paraula de l’altre, confiar que cadascú farà allò que li pertoca per tal de mantenir l’equilibri d’una sana convivència. Necessitem confiar els uns en els altres, i el mateix podem dir de la vida de l’Església, sobretot, confiant en Déu.
Però el tema de la confiança va molt més enllà, perquè és Déu mateix qui, sorprenentment, confia en nosaltres. Ens ha confiat i confia la vida i la creació, la naturalesa, al deixar-les a les nostres mans. Confia els seus fills als pares humans perquè els protegeixin, els ajudin a créixer, a ser fills seus també. Confia en nosaltres perquè duguem a terme la missió que ens ha encarregat, que ens ha confiat. I ara em confia a mi la tasca de ser pastor de tots vosaltres, sense deixar de ser el que soc.
Emprenc aquest camí jo també amb confiança. En Ell, que és qui m’ha cridat i m’ha enviat, però també en vosaltres perquè com he dit més d’una vegada formem una família en què tots, absolutament tots, hi tenim una missió i una tasca a fer. Cada un en el camí i en el lloc en què el Senyor ens ha posat, perquè tots ens necessitem els uns els altres. La vocació de cada un de nosaltres en la família de l’Església i en el món és única i insubstituïble, i per la meva part espero, desitjo i demano al Senyor poder dur a terme la missió que m’ha encomanat com a pastor que no és només cuidar de les ovelles i guiar-les, sinó anar a buscar les perdudes també.
És veritat que això produeix una certa inquietud, per això necessito jo també confiar en Ell i en tots vosaltres. Sant Agustí va saber-ho explicar en un dels seus sermons: “Jo, bisbe vostre? Quina por! Penso llavors: ‘Tu estàs amb ells, i això em consola. Per a vosaltres sóc el bisbe; amb vosaltres, sóc cristià. Bisbe, nom de la càrrega; cristià, nom de la gràcia. Al bisbe, el perill; al cristià, la salvació’” (Serm. 340,1).
Donem gràcies al Senyor per tots els seus dons, i per aquest de formar part de la seva família, també!
