Salvador Cardús i Ros
Si és cert allò tan americà que diu que l’experiència és el que guanyes quan fracasses, potser ja seria hora que, per projectar un futur millor per a Terrassa, escrivíssim la història dels grans fracassos locals.
Dels “epic fails”, per dir-ho en l’afortunada expressió anglesa: els fracassos èpics. Perquè, a fe de déu, que, de fracassos, en tenim a cabassos. Uns, dels que cal alegrar-se -tot s’ha de dir-, d’altres que han estat un llast per a la ciutat, i encara d’altres que no sabem a on ens haurien portat.
Escric aquest article fent una llista de memòria, sense fer un treball de recerca sistemàtic ni ordenat temporalment, però que ja ens permet fer-nos una idea de la magnitud dels projectes terrassencs fallits. Així, sense anar més enrere, començo pel Proyecto de Ciudad Politécnica que l’Ajuntament va presentar el 1946 al Ministerio de Educación y Ciencia, en uns terrenys de 2 km quadrats on s’havien de construir disset edificis, inclosos laboratoris, biblioteca i fins i tot uns camps de maniobres per a les Milícies Universitàries. L’esbós de Frederic Vinyals impressiona. I, en aquest terreny formatiu, també cal mencionar la miopia municipal en no retenir, els anys seixanta, el projecte d’Universitat Autònoma de Barcelona que, en primera instància, s’havia de construir als terrenys de Santa Margarida. (Mare meva, quantes hores de tren estalviades!)
En el camp urbanístic, en tenim de tots colors. Però és impossible oblidar dos grans projectes que, afortunadament, van fracassar. Un era el tren elèctric, articulat i penjat, un projecte de l’enginyer Alejandro Goicoechea, aprovat per l’Ajuntament el 1971. La primera línia anava de la plaça d’Anselm Clavé fins al barri de Sant Llorenç, travessant la Font Vella i amb estacions al pàrquing del portal de Sant Roc i al projectat de la plaça Vella. Però se’n preveien cinc línies més i una de circumval·lació. Les imatges del projecte espanten. L’altre era el projecte de convertir el torrent de Vallparadís no en el parc actual, sinó en una via de circulació ràpida nord-sud per a vehicles. Era quan es tenien idees de progrés que ara fan esgarrifar.
Entre els fracassos, i d’ordre molt divers, també hi afegiria la brutal crisi tèxtil dels setanta; la pèrdua d’El Corte Inglés que havia d’anar a l’antiga fàbrica Agut; els vint anys de retard en la construcció dels sis quilòmetres de la B-40 de Terrassa a Abrera; la cruel desaparició de Caixa Terrassa, o l’enderrocament d’extraordinaris edificis modernistes com el Grup Escolar Torrella. I no ens hauríem d’oblidar, tampoc, d’iniciatives econòmiques que, sent una ciutat tan estratègicament ben situada, volien instal·lar-se a Terrassa. Al cap me’n venen dues de finals dels anys noranta, com era la central de distribució per a tot Catalunya de Mercadona –al final, se’n va anar a Sant Sadurní d’Anoia– i una enorme planta embotelladora de Coca-Cola per a tot el sud d’Europa. Segur que la llista podria ser molt llarga. Una anàlisi detallada dels grans fracassos i dels seus responsables polítics, econòmics i socials -no sempre la culpa ha estat de la mateixa ciutat- ens ajudaria a conèixer millor no tan sols les debilitats de Terrassa i els terrassencs, sinó també les potencialitats, unes perdudes per sempre, i d’altres recuperables en el futur. Penso que tenir aquesta història dels fracassos locals ben documentada ens faria prendre més bones decisions de futur. Fem-la?
