Ander Zurimendi, periodista
No és un plat de cuina ni una rèplica del trinxat de la Cerdanya. És la realitat de la nostra comarca.
El Vallès està en gran part trinxada per un escalèxtric d’autovies, una ordenació del territori nefasta i una manca d’identitat compartida. De fet, sovint som motiu de riure des d’altres comarques, amb concursos a Twitter per determinar la ciutat més lletja de Catalunya (en què sempre pugem al podi d’honor).
Un matís: l’urbanista Maties Serracant em recordava fa poc que també existeix “l’altre Vallès” i em reptava que el conegués. No ho nego i espero que hi sigui. N’estic segur, que existeixen ambdues realitats. Però la trinxada hi és visible i no sembla un fet fortuït (algú se l’ha carregat durant dècades).
Tanmateix, tenim bona notícia a tant de trinxat: tampoc és un procés irreversible.
Ara bé, per capgirar la truita ens caldrà debatre i traçar línies. Així com ho fa la revista Vallesos, que és un agent imprescindible. Tot i que històricament s’ha parlat de la suma de l’Occidental i l’Oriental com el Gran Vallès, la revista apostava per un plural inclusiu: vallesos. D’aquí el nom de la capçalera.
Al número d’hivern inclou una entrevista ben interessant amb l’urbanista Manel Larrosa sobre l’ordenació territorial del Vallès. Hi destaco idees força que apunten, com que l’Àrea Metropolitana del Vallès ens parteix la comarca. Per exemple: Sant Cugat és AMB però Terrassa, no. I així ens crea divergències com en el sistema tarifari d’FGC.
Llavors, potser ens caldria crear una nova i pròpia Àrea Vallès (AV)? Sembla que el novedós projecte d’Arc Metropolità aniria en aquesta línia, tot i que també es pot entendre més aviat com una UTE de ciutats afectades per Barcelona, que no pas com una resposta autocentrada de comarca. Un motiu: què té a veure Terrassa amb Badalona i Vilanova?
Larrosa també apunta un matís lèxic en què mai no havia caigut: de vegades diem (en pla positiu) que a Terrassa no som zona metropolitana, sinó la 2a o 3a corona. Doncs cal fugir de la idea de corones, ja que és un terme amb què acabem definint-nos en referència a una centralitat aliena (o sigui, Barcelona).
Altres reptes ja han estat comentats abastament. Com ara què fem amb els consells comarcals i les diputacions. Els votem per sufragi directe? Ens replantegem les seves competències? O els suprimim directament? O com ara la mobilitat, que pateix una concepció radial. Tota la vida criticant la radialitat de Madrid en relació amb l’Estat, i aquí hem de passar primer per Barcelona per anar a qualsevol lloc. Cal anar al model transversal. I ferroviari, amb la línia orbital. I en el “mentrestant”, almenys dinamitzar l’R-8 (gran proposta, la connexió amb FGC). Dit això, algun dia hem de parlar de l’abismal diferència socioeconòmica entre l’usuari de l’R4 de Renfe i del d’FGC.
A més, recordo que fa poc va ser el president de la cooperativa agrària del Vallès, Manel Cunill, qui va fer la proposta de rebatejar Sabadell com a “Sabadell del Vallès”, precisament per remarcar aquesta unitat territorial. Em sembla una idea extrapolable a Terrassa. No tant per substituir el concepte d’Anella Verda (de reminiscència urbanística progressista) sinó per conviure-hi com a sinònims.
Allà, als marges, tenim una dramàtica realitat a què no estem prestant l’atenció que cal: les caòtiques hortes i barraques d’auconstrucció que omplen les bandes de les rieres. La mort de dos conciutadans en un infrahabitatge a Montcada i Reixac (fa un mes) és un desastre col·lectiu.
I, tot que s’ubiquen a zones perifèriques, sovint són ben visibles. No cal més que mirar per la finestra del vagó d’FGC, poc abans d’arribar a l’estació de Rubí (on fons periodístiques estimen que hi viuen de diari una desena de persones).
No totes les barraques, ni de bon tros, són habitatges. Suposo que la majoria són hortes en què els iaios i jubilats fan el seu planter. Com les de Can Jofresa, riera avall cap a les Fonts, que em fascinen. Per l’estètica, la tradició, l’ús comunitari… Tant és així que havia arribat a comentar amb els amics la possibilitat de llogar entre tots una d’aquestes petites parcel·les i així poder tenir un hort comunitari i un espai on fer dinars de la colla.
Però jo, ignorant i superficial, no havia estat capaç de veure que algunes hortes també amaguen infrahabitatges. Donar-hi una solució (amb diners i recursos habitacionals) és cohesió social.
Perquè el Vallès deixi d’estar trinxat.
