Rosa Ferrer
En el llibre “La voz invisible”, de Gisela Pou, on fa un reconeixement a la infermeria, es diu: “Les infermeres són com l’aire, invisibles i imprescindibles”.
Doncs sí, i les infermeres estan esgotades. La pandèmia ha estat la gota que ha fet vessar el vas, però la història ve de lluny. El maltractament continuat dels polítics i les administracions que encara no han entès que un hospital o un centre de salut mai funcionaran bé si no tenen els professionals d’infermeria que hi fan falta, sumant a la manca de personal un sou molt per sota del que és un sou digne, amb contractes fins i tot per hores i doblant o triplicant torns sota l’amenaça de no tornar a contractar-los si no ho accepten.
La pandèmia ho ha posat de sobte sobre la taula, de manera molt crua, tant per a la mateixa infermeria com per al sistema sanitari i sobretot per a les persones amb problemes de salut, que no han estat assistides per manca de personal, “érem pocs i va parir la burra” i mai millor dit, que falten moltes infermeres, diuen que 18.000, només?
Em produeix urticària, per no dir quelcom pitjor, sentir coses com la següent: “Estan parlant per arribar a un acord en el número de personal d’infermeria que fa falta a intensius” perdonin? A quin caram d’acord han d’arribar des d’un despatx persones que massa sovint ni saben la feina real d’infermeria?, deixant a part, o millor dit aclarint, que des dels anys setanta del segle passat, quan van començar a funcionar les primeres UCI, es va establir el nombre d’infermeres que hi havia d’haver, valorant les necessitats, segons la gravetat, dels pacients ingressats i l’atenció imprescindible que se’ls ha de dedicar per ser correctament atesos, tenint en compte també que el personal d’infermeria ha de treballar en les millors condicions, ja que tan sols així es pot donar una bona atenció.
El número de personal necessari a l’UCI és una infermera per persona malalta i una auxiliar d’infermeria per a cada dos, i diu també aquest estudi que cada any i mig, màxim dos, les infermeres, a més del temps reglamentari de vacances, han de descansar d’intensius entre dos i tres mesos seguits, treballant durant aquest temps en un servei menys estressant per no cremar-se; això, els que han fet el màster de gestió i administració en cures d’infermeria, saben com es calcula, i el resultat és el que he donat. Algú em pot dir on es compleix aquesta normativa?, ah, que estan parlant encara!, i mentrestant què hem de fer tant les infermeres com els malalts?, posar un ciri a santa Rita?
La història de la infermeria és meravellosa, dura, d’una fermesa increïble, d’una lluita per millorar i donar el millor insuperable, és una professió vocacional perquè, si no, no es podria aguantar la pressió, és una professió on l’aprenentatge de base és importantíssim i la formació continuada, igual o més, on la delicadesa en el tracte ha de ser exquisida tant emocionalment com psicològicament, i no oblidem que infermeria ha de tenir el tacte de respectar les diferents religions i espiritualitats, mantenint una escolta activa, agafant la mà sempre que faci falta, és a dir, ha de practicar les tres esses: saber, saber fer i, molt important, saber estar.
En ser la directora de l’Escola d’ATS del Mar de l’excel·lentíssim Ajuntament de Barcelona, després Escola Universitària d’Infermeria, en l’època del canvi d’ATS a universitària, vaig estar en múltiples reunions, en els ministeris de sanitat, universitat, educació, sí, en aquella època (1977-78-79), en plena transició, ningú sabia on havíem d’anar, també en el rectorat, Ajuntament i Col·legi d’Infermeria, per tant, sé de primeríssima mà com va anar.
De tots els estudis que van passar a ser universitaris en aquells anys -magisteri, psicologia, etc.-, infermeria va ser l’únic que va haver de passar per una vergonyosa convalidació, a tothom se li va reconèixer la titulació de la diplomatura tenint en compte l’experiència, vostès creuen que era normal que les ATS estiguéssim formant els futurs diplomats i que haguéssim de convalidar (pagant, està clar) després de dues o tres promocions de diplomats?
Tinc guardat un escrit d’una coneguda universitat espanyola, no catalana, on, parlant del pas d’ATS a diplomat, és a dir a ser universitaris, hi ha una frase que diu textualment: “Si enfermería entra en la universidad, hará bajar el nivel de calidad de la misma (universidad)”. Crec que no cal comentar-ho, oi? Això no ho han dit de cap altra professió! Cal dir que la UB no era d’aquest parer, que del seu rector, Dr. Antoni Badia i Margarit (+), i de la vicerectora, Dra. Eulàlia Vintró Castells, vàrem rebre sempre suport i un tracte exquisit. Gràcies!
Anys després, amb el canvi de diplomats a graduats, van intentar de nou que tan sols les infermeres tornessin a convalidar, pagant, està clar! Aquest cop ho vàrem poder parar, perquè hi ha una cosa que se’n diu greuge comparatiu.
De vegades em diuen: “Però la feina del metge és més important que la vostra oi?”, la meva resposta sempre ha sigut, és i serà aquesta: “Són dues feines diferents i les dues són igual d’importants, són dos treballs paral·lels que han de tenir una bona i contínua comunicació, perquè els dos tenim un objectiu comú, les persones tant sanes com malaltes”.
Metges i infermeres som companys de professió i la nostra manera de relacionar-nos i el respecte mutu han de ser exquisits per poder donar la millor atenció a les persones sanes i malaltes, i també per a nosaltres mateixos, el treball conjunt sempre és més agradable i fructífer des del respecte.
Després de quaranta-vuit anys de professió, formant-me contínuament, estimant-la com el primer dia o més, malauradament he de continuar dient: “Senyors polítics i administracions, quan donaran el que és just a la nostra professió?, quan entendran que, com ja s’ha demostrat en seriosos estudis tant als EUA com a Europa, que quan hi ha les infermeres que cal per servei les persones malaltes milloren abans i estan menys dies ingressades? Reaccionin ja i posin fil a l’agulla abans que el forat sigui irreparable”.
Per la meva part sols dir-los el que sempre dic als meus alumnes: estimo la meva professió i, si tornes a néixer, tornaria a ser infermera, mai deixaré de ser-ho, perquè no és quelcom que té un botó que en acabar la feina o jubilar-se s’apaga, estigui on estigui si hi ha una persona que pateix jo seré infermera.
