Josep Ballbè i Urrit
Aquesta expressió habitual ve referida al garbuix i la confusió generats quan són molts els qui parlen alhora.
D’acord amb la llegenda, la dita arrenca d’un dia de ple hivern, en aquest poble de la comarca de l’Alta Segarra, on se celebren mercats de molta anomenada. El fred cru i una habitual boira gebradora són elements habituals acoblats al seu entorn. Tant és així que es recorda alguna ocasió en què els mots de marxants i clients es glaçaven, restant penjats a l’aire. Al migdia, en dominar un potent raig de sol, aconseguia desglaçar-los, caient al terra, bo i generant un gran aldarull. És allò que alguns anomenen brogit o guirigall. Per això s’extrapola a situacions i llocs de molta desorganització i desacord.
En una situació així, ningú no s’entén. El xivarri ho impedeix. I no s’arranja pas cridant més i més. Se m’acut aquesta reflexió quan poso al mateix pot la nefasta gestió de la Covid i la judicialització permanent de qüestions com política, ensenyament o el propi idioma. Sense passar per alt els escarafalls del Parlament de Catalunya, on la pròpia presidenta pixa fora de test cercant sempre la confrontació “bèl·lica”. Altrament no puc interpretar el debat sobre el cas de les bruixes o l’oposició a retirar el seu escó al diputat cupaire Pau Juvillà. Són aquests, realment, els temes prioritaris que preocupen la gent del carrer? Jo diria que més aviat no.
Per acabar d’emmerdar la troca, només m’ha faltat conèixer una sentència del tribunal de la Unió Europea: la que tomba una norma fiscal de l’exministre d’Hisenda Cristóbal Montoro. Des d’ara, ja no serà obligat presentar la declaració del famós model 720, que obligava a declarar els contribuents amb béns i drets a països de l’estranger. Plantegen o entenen que aquest tipus de normativa menyscaba la lliure circulació de capitals. Toca’t el nas i balla! Si més no perquè aquesta escletxa legal permetrà que la família del “molt impresentable” president Jordi Pujol Soley pugui recórrer multes per valor d’1’75 milions d’euros. Quan segueix ajornant la posada al dia de les seves obligacions amb l’administració tributària.
Visca el tripijoc, el frau, la corrupció i la manca d’ètica! Tal com deia la Trinca, en una de les seves cançons, “al poble que el donin pel sac”. Quin disbarat! Mai no hauria arribat a intuir cap lligam entre Calaf i la patètica resposta d’un personatge que es va cobrir de glòria, al Parlament, amb la vergonyant resposta del “diuen, diuen, diuen”.
