Un sentiment de tristor i consternació em va envair dissabte al matí quan vaig rebre la notícia de la mort de Celestino Jaime. Vaig pensar que li devia un article.
L’última vegada que vaig coincidir amb el Celes va ser fa uns mesos. Jo estava dinant en un restaurant del carrer de la Font Vella, quan va entrar acompanyat del seu inseparable Dani Vinuesa. Estava com sempre entotsolat mirant el mòbil i gairebé no els vaig veure fins que van arribar a tocar la taula. Amb somriure d’orella a orella em va donar la mà i després em va abraçar de forma molt afectuosa, gairebé paternal.
Vaig quedar una mica sorprès. En plena pandèmia, jo havia perdut la manera de saludar els amics i familiars amb abraçades i fins i tot estrenyent la mà. Però Celes era així, afectuós i defensant sempre els seus. Com aquell lleó que cuida de la seva manada. Aquesta demostració em va generar dues sensacions: per una banda, em vaig alegrar de veure’l després de molt temps i, de l’altra, em vaig sentir culpable perquè per diferents motius havíem perdut el contacte.
Com deia al principi, hi ha centenars de persones –la majoria de les quals van estar presents diumenge en el seu comiat omplint el cementiri– que podrien parlar amb més coneixement sobre la figura de Celestino Jaime. Però crec que el reconeixeran en el meu petit homenatge.
El vaig conèixer almenys fa una dècada en un d’aquells partits que organitzava el Terrassa FC amb els mitjans de comunicació per acomiadar l’any. La pallissa que ens va clavar la directiva terrassista, amb Celes entre ells per descomptat, va fer que els periodistes ens plantegéssim jugar un cop a la setmana per evitar més humiliacions futures i mantenir el contacte entre nosaltres. El més curiós de tot és que aviat vam incloure també polítics, directius del Terrassa FC i amics d’amics…
I així vaig compartir molts dilluns al vespre amb aquella colla de desconeguts, que aviat vam ser amics gràcies sobretot als sopars després dels partits. I, com no, Celes es va convertir en una de les meves referències. El seu lideratge era clar, no només dins del camp per la seva qualitat amb la pilota que mai va perdre, sinó per la manera de parlar i de veure la vida. Com a “futbolero” que soc, sempre vaig pensar que m’hagués agradat haver-lo vist quan era jugador de futbol professional. La classe que tenia quan et driblava era la mateixa per admetre que tu l’havies driblat. I sempre amb un somriure i un comentari amb gràcia sorneguera. Aquesta positivitat i bon ambient eren el que ens animava cada dilluns a tornar al camp de futbol de San Lorenzo a trobar-nos amb calor, fred, pluja o neu.
Això també passava fora del terreny de futbol. Amb un entrepà a la mà, l’interès amb què parlava de qualsevol tema –laboral, personal, polític o social– era el mateix amb què m’escoltava quan el posava al dia de les meves històries.
Però, si hi havia una conversa que manteníem sovint, era la manera de viure. Els missatges de WhatsApp de Celes a l’hora de dinar amb una taula plena de menjar provocaven la meva enveja sana. Jo obria el missatge mentre dinava un tàper amb menjar tebi davant de l’ordinador. I li responia amb sarcasme: “Celes, de gran vull ser com tu”. Ell sempre em deia el mateix: “Hem de gaudir de la vida”. Ho predicava i exercia amb l’exemple.
Una vegada més tenia raó. Com quan et deia que la passada havia de ser en aquell espai i no en el que tu creies. Amb aquella lliçó em quedo ara més que mai. Gaudim de la vida.
