Opinió

Llibreries. Segona part

Ramon Bosch

Xavier Marcet en el seu article de la setmana passada va glossar molt encertadament el món de les llibreries o, més concretament, el de les seves llibreries.

Ell tendeix a mirar cap al futur i, consegüentment, les llibreries que fa servir són aquelles que li proporcionen clarícies del que vindrà en forma de llibre. Jo sóc més de mirar cap al passat, ni que sigui per mirar d’entendre el present, i, per tant, m’atrauen més allò que anomenàvem les llibreries de vell. No hi ha res que em deprimeixi més que entrar en una llibreria i haver de pronunciar la mítica exclamació de Gil de Biedma: “Qué horror, todo novedades”! M’agradava molt perdre’m pels carrers del barri Gòtic de Barcelona resseguint les seves llibreries de vell on fins fa ben poc, i si es tenia paciència, es podien trobar autèntiques joies a preu de butxaca d’estudiant universitari. Cal no confondre, però, les llibreries de vell amb les llibreries de segona mà, semblen el mateix però hi ha un munt de subtils diferències, especialment pel que fa al contingut de cadascuna.

Molt sovint, en els llibres comprats a les llibreries de vell, hom podia seguir fragments de la història de l’antic propietari: una entrada d’un concert feta servir com a punt de llibre, un exlibris enganxat en la primera pàgina, alguna anotació al costat d’un paràgraf… Ara és difícil fer aquest recorregut per les llibreries de vell, les millors ja no hi són, algunes han desaparegut amb els seus amos, d’altres s’han traslladat a naus industrials i treballen per internet. Segurament, aquestes últimes, s’hauran tornat més eficients però hauran perdut bona part de la mística que aleshores tenien, una bona part de la qual consistia a compartir la bondat de la troballa amb amics i coneguts. Sempre recordaré els migdies a l’Acadèmia de Bones Lletres quan arribava Joan Perucho carregat del botí adquirit en la seva excursió llibretera, com treia els llibres de la bossa i com explicava per què eren importants aquells llibres a algú que, com jo, tot just havia acabat la carrera i el món de la bibliofília li era llunyà i desconegut.

Les llibreries del Xavier i les meves, però, tenen en cal Grau un punt d’intersecció. Cal Grau era, per entendre’ns, una llibreria de nou amb totes les virtuts d’una llibreria de vell. S’hi podien trobar les novetats més noves i els llibres més vells, alguns dels quals desapareguts de circulació des de feia una pila d’anys. La característica més definitòria d’aquesta llibreria era que els llibres feia anys que havien desbordat les prestatgeries i s’apilaven en una mena de murs de contenció gruixudíssims que només deixaven enmig l’espai estret d’una passera. A cal Grau atenien els clients el mateix senyor Grau, vestit amb una bata d’un blau-gris que semblava tenir la mateixa edat que la botiga, i la seva filla, tocada amb un mocador de cap que li donava un aire d’estar a punt de pujar al darrera d’una vespa. Tal com ho recordo, la filla despatxava novetats i era amb el pare amb qui t’havies d’entendre si pretenies endur-te un llibre trobat en les profunditats de l’establiment. No he vist mai més cap llibreter a qui li fes tanta recança desprendre’s dels llibres del seu establiment, quan anaves a negociar el preu del llibre trobat, se’l mirava del dret i del costat, el sospesava, el fullejava, et deia, indefectiblement, “és molt bo aquest llibre”, et deia que no te’l podia vendre al preu que estava marcat, n’incrementava simbòlicament el preu per veure si et desanimava i, si no quedava més remei, te l’acabava venent.

La llibreria Grau hauria merescut ser objecte d’un conte d’algun escriptor que no tingués la fredor intel·lectual de Borges i que, per tant, fos capaç d’explorar les possibilitats eròtico-festives de l’establiment. Fer-ne protagonistes una parella que s’endinsés entre les piles de llibres fins a les cambres del fons i allí, amagats de tot i de tothom, com els segadors en els pallers, es donessin a l’amor entre la pols dels llibres i en sortissin amb la mateixa cara de satisfacció que surten del paller Vittorio Gassman i Silvana Mangano a la pel·lícula “Riso amaro”!

To Top