Ander Zurimendi, periodista
Una volta pel Rodal de Terrassa, sota aquest cel blau anticiclònic, permet descobrir aquests arbres en flor.
A mitjan desembre ens vam despertar amb un esplèndid cel blau i resulta que, des de llavors, pràcticament no ens n’hem anat a dormir amb un dia rúfol. La possibilitat que l’emergència climàtica estigui alterant les pautes meteorològiques hi és, ja que les alteracions (del temporal Glòria a l’estiuet de Nadal) es produeixen amb més freqüència. Però també és cert que l’hivern a Catalunya és sec. I, sovint, assolellat. No ens enganyem: ja arribaran les pluges de març i els dies de trista foscor.
Així que és ara que cal aprofitar per sortir a caminar sota el fred sol d’hivern. Terrassa té una magnífica Anella Verda, que potser seria més nostrat anomenar-la el Rodal de Terrassa (sé que és “unpopular opinion”, ja que imita -o millor dit replica- el nomenclàtor de Sabadell).
Li diguem com li diguem, hi trobarem ametllers dispersos per les vores. Porto tot gener aprofitant els dies d’aquest llarg anticicló per anar a cercar els primers ametlers florits. Els havia buscat, sense èxit, al camí a les Fonts. Probablement, perquè era massa d’hora. I tot brot necessita que arribi el seu moment. Tot i que un amic mallorquí m’havia avisat: “Flor de gener, no umpl el paner”.
Aquest dimarts, en canvi, els he descobert amb l’alba. Corria per la carretera de Can Gonteres i n’he vist el primer. He pegat botets d’alegria i m’hi he aturat a fer dues fotos. Perquè els ametllers són màgics. Arriben amb sant Antoni i sant Sebastià, potser les diades més guapes d’hivern. A més a més, ens fan estimar totes i cadascuna de les quatre estacions. M’ha costat anys entendre-ho: inexorablement, fem el que fem, tornaran a florir els ametllers.
No és moment de desitjar que floreixin els camps de ginesta de Can Boada del Pi, ja que serà senyal que la primavera és vinguda. No és moment de desitjar que les figueres ens ofereixin els seus fruits, ja que l’estiu espera lluny encara. En canvi, podem passejar per la ciutat i emocionar-nos amb una mimosa o uns tarongers.
La ciutat brota, però ens cal entrenar la mirada per ser-ne conscients i que no ens passi desapercebuda. També l’hivern és ple de colors, potser a diferència dels humans. Què ha passat en els darrers anys, que tothom porta jaquetes negres, grises, blau fosc…
En quin moment ha canviat el paradigma de l’estètica en l’armari d’hivern, fins a conrear el monocultiu de tons tristos? El fosc aprima, m’han dit. I immediatament he pensat que això és pressió estètica. Ara bé: que jo desconegués aquest truc ve a constatar que tinc el privilegi d’un cos prim i normatiu. Vull ser-ne conscient, per entendre totes les realitats.
Tanmateix, la meva passa ara pels abrics de coloraines. Per transitar per un hivern anticiclònic, còsmic, amfetamínic, galàctic, espasmòdic i eufòric. De xiuxiuejar, per què no, la teva paraula preferida a cau d’orella d’un amant. Perquè els ametllers, irremeiablement, tornaran a florir.
