Joan Roma Cunill
Portem dies, per no dir setmanes, parlant de la “descoberta” feta pel diari Ara, d’una situació anormal en el Parlament de Catalunya.
Dic anormal, per no dir una paraula molt més gruixuda. I és que a l’any 2008, el president Ernest Benach, i els membres de la Mesa que presidia, van acordar uns privilegis mai vistos abans, ni després, com és que tots els funcionaris del Parlament es podien acollir a una clàusula de pre jubilació, quan complissin 60 anys, cobrant íntegre el sou i els triennis, sense treballar, fins assolir la jubilació oficial.
Les xifres eren, son d’escàndol, perquè de les 21 persones acollides, i les 12 a la llista d’espera ( a més d’altres desenes ja extingides), hi apareixen sous de 150.000 euros a l’any amb triennis que fan arribar als 250.000 euros. En total, 1,7 milions a càrrec del pressupost del Parlament. I com aquesta és la màxima institució de Catalunya, fa el que creu oportú, sense donar comptes a ningú més que a ells mateixos.
Sincerament com ex diputat, durant quatre legislatures, abans de 2008, em sento avergonyit i indignat, a parts iguals. I encara més perquè a la periodista investigadora li va costar nou mesos, obtenir la informació. I encara, no tota. També a mi m’ha costat obtenir informació per alguns dels meus articles, tot i tenir la condició d’ex diputat. Què vull dir amb això ? Doncs que molt parlar de llibertats, opressió i independència, però posem-nos a tremolar si algun dia aquests dirigents arribessin a presidir un estat propi.
Es molt divertit i sa anar contra tot el que es mou a Espanya, però no ho és gens quan algú posa en qüestió el funcionament del nostre petit país: Catalunya. Aquí, hi ha temes que no es poden tocar, i menys aclarir i exposar al públic, en general. Algun dia sabrem el finançament de tot el procés independentista. Algunes coses van sortint, poc a poc, amb compta gotes fruit de profundes i intenses investigacions, d’algun periodista valent, com les exigències de posicionament i finançament del procés per part del Barça. Es interessant veure fins a quin punt es barrejaven exigències amb intents de xantatge, pur i dur. Sortiran moltes altres coses que ens posaran els pèls de punta, no en tinc cap dubte.
Però, tornant al titular. El naixement i creixement de l’administració catalana, s’ha fet amb un clar menyspreu al diner públic. Si algú té temps i busca informació, anirà trobant dades i xifres que no tenen comparació amb altres territoris d’Espanya. Aquí hem estat més que generosos amb els sous públics, superiors fins i tot amb els del Govern Central. No oblidem que el president de la Generalitat cobra molt més que el president del Govern central, i que cada Conseller té un sou molt superior al d’un Ministre, i el mateix passa amb el segon nivell, el dels Secretaris Generals, i lògicament també amb el tercer, el dels Directors Generals.
I si mirem organismes, en tenim de tota mena, de tots els àmbits i sectors, amb emoluments que superen els de moltes empreses privades. I el greu del cas, és que gastant tant en càrrecs no fonamentals, ens falta diner per càrrecs essencials, com ara mateix metges, infermeres, especialistes, etc.
Un govern sempre ha de ser auster, sempre. Fins i tot quan els ingressos son amplis i potents. Ja vindran temps menys favorables com per ser prudents. Aquí, no. S’ha optat per la generositat extrema. Més ben dit, per un autèntic menyspreu al diner públic i considerar que s’ha de pagar molt bé, i pensar en gran. Si som una autonomia, podem organitzar-nos com si fóssim un Estat, i tenir serveis a l’exterior, organitzar grans viatges, fer ostentació de Seus i Protocol….i sinó hi ha prou diner, ens endeutem. Algú pagarà, ni que sigui hipotecant el futur, amb xifres que superen els vuitanta-tres mil milions d’euros.
Així estem, així hem arribat a un col·lapse financer, de molt difícil gestió. Toca posar ordre perquè la roda ja no dona més voltes. Difícilment ho farà un govern tan poc eficient i tan enfrontat com l’actual. Caldrà esperar noves eleccions per elegir nou Parlament i nou Govern, amb una composició molt diferent del present. Hi ha qui es prepara degudament per formalitzar el relleu. El país ho necessita, amb urgència.
