Opinió

Fil que penja, botifarra que falta

Josep Ballbè i Urrit

Fixant la vista enrere, estic fart de sentir –per part d’alguns polìtics interessats– que “Madrid ens roba”.

Expressat de manera diferent, he triat el què considero una cita ben escaient per a parlar del “show” esperpèntic pels malbarataments retributius d’alguns dels seus funcionaris. Creuen que són al regne de Xauxa? Quins pebrots!

Posats a tapar desvergonyiments, ara resultarà que la millor defensa és un bon atac. Pretendre penjar el mort–i la culpa– a l’olfacte d’uns periodistes que van ensumar la troballa és abominable. Si més no, en base a voler aplicar el principi que “la culpa és del pregoner”. Fer mans i mànigues per justificar una malifeta execrable i treure-hi foc palesa la vilesa de gent com una patètica Laura Borràs. Sense passar per alt la nefasta gestió del seu antecessor Ernest Benach, gran ideòleg d’aquest vil tripijoc. Cada dos per tres, TV3 me’l conviden, cobrant, a opinar de la marxa del principat… Sempre sol advocar per emetre’ns consells de moralitat. M’entren ganes de vomitar.

La picabaralla per justificar el tema esdevé vergonyantment imperdonable. A sobre, hem d’empassar-nos declaracions del sector d’ERC –com Gabriel Rufián i Marta Vilalta, entre d’altres–per tal de no perdre de vista una coalició de govern que fa aigües per tot arreu. L’únic que que persegueixen deu ésser allargar la moma d’un munt de sucosos alts càrrecs. La mamella, que no falti ! Som els millors!

No cal ésser detrectiu per a detectar les evidències que se´ns mostren d’una manera més o menys subtil. Davant d´un fil penjant, hi caben un munt d´interpretacions. El refranyer, però, aposta per una evidència on ho “clava”: qui s’ha endut la botifarra, abans? En aquest entrellat, es demana d’analitzar la situació, valorant alhora possibles respostes.

“L’un per l’altre, la palla a l’era”. No tan sols es tracta d’eradicar aquesta pràctica execrable. Cal que tota la tropa de xupòpters beneficiaris del disbarat en qüestió, retornin el què ens han robat. Uns sous que mai no van meritar i, si els cou, que es gratin! És el seu problema. Qui la fa, que la pagui… fins les darreres conseqüències. Ara, però, que no pretenguin arranjar o perdonar el pecat amb un pegat. Fora les excuses de mal pagador… Com la d’aquell que va dir que ho sentía molt. Que mai no es repetiria. Au va! A pastar fang!

Cada cop que es descobreixen malifetes, tot queda en un no-res.

To Top