Joan Boldú
La hipòtesi que el món humà sigui una simulació és molt antiga. Plató (s. IV a.C.) la va exemplificar amb una al·legoria sobre la realitat.
Actualment un dels destins més importants de l’ús de les noves tecnologies (TIC) ha estat crear modernes cavernes. És una paradoxa que el captiveri de l’ésser humà, avui dia, no el causin les cadenes físiques, sinó allò que el diverteix i el distreu: les imatges. Aquestes atorguen un coneixement d’un món il·lusori, creat per altres éssers humans, que confereix sentit a l’engany de les ombres, descrit al mite de la caverna (“La república”). Afirmava R. Gubern –“Del bisonte a la realidad virtual”- que la cultura mediàtica i les indústries de l’imaginari estan colonitzant el planeta. L’ésser humà ha usat i continua usant molts tipus d’imatges. Ha viscut i viu de/amb imatges, encisat, captivat i enamorat d’elles. A l’època postmoderna les imatges són creades per uns homes per tal d’alimentar el món humà. Se’ns presenten en diferents embolcalls -tele, paper, internet…-, arreu, en tot instant, tot i creant veritables necessitats. El món es converteix, així, en un gran teatre, en una gran caverna, i l’ésser humà passa de ser un ésser que pensa, parla, dialoga i faedor de la seva vida a simple espectador/consumidor d’infinites imatges. Conseqüentment, l’ésser humà no és lliure si viu a l’interior d’un somni aliè. El mite de la caverna és important per il·lustrar com l’estar immersos en informacions, idees i notícies falses o falsejades -mentir intencionadament- només ens deixa ignorància.
La caverna del mite consta de quatre espais ascendents o nivells: (1) uns homes romanen lligats des de petits, no poden moure’s i no paren de mirar la paret del fons de la cova; (2) darrere seu hi ha un camí amb un petit mur per on passen traginers/titellaires/tramoistes que porten tota classe d’objectes, els quals ultrapassen l’alçada del mur. És el nivell de la simulació i l’engany; (3) en el tercer nivell, una foguera crema d’amunt d’una elevació de terreny. Els presoners veuen les ombres dels objectes projectades a la paret del fons de la cova, la realitat de les quals és per a ells l’única realitat; (4) l’últim espai és la sortida de la caverna cap a la llum, cap a l’autèntica realitat. El segon espai és molt important, ja que és on s’ordeix la tramoia. Qui són els tramoistes? Són operadors obedients i submisos. Els captius veuen imatges i senten sons, veus, rumors dels traginers/titellaires/tramoistes. No pensen, ni parlen per si mateixos, sinó segons les imatges que veuen projectades i les veus que senten. És el llenguatge que parla com Eco: repetició del que es diu. Segons Ovidi, la nimfa Eco és castigada perquè parla no per informar/comunicar, sinó per distreure (Hera mentre Zeus es dedica a fer l’amor amb alguna de les seves amants). Eco és el càstig de l’ús interessat de la paraula , de l’ús com a mitjà de distracció i d’engany. Quins són, però, els autèntics amos de la tramoia? Qui construeix aquest joc de llums i ombres?
Comenta Emilio Lledó en un article (Rev. Resurgimiento, 1980) que la modernitat del mite rau que és una paròdia de les relacions establertes entre els espectadors passius i “el senyor dels objectes, del temps i del poder”, la televisió, els mitjans d’informació, internet, les xarxes socials. En efecte, els programadors dels enganys ordeixen, com en el mite, convertir el món en indefinides formes de cavernes -el guinyol, els teatres, les esglésies, les òperes, les sales de cinema, de concerts, la TV, els espectacles esportius, els concerts de rock-, enfront de les quals posen les respectives pantalles d’ombres. En aquest llistat no pot faltar la cova electrònica, internet, enfront de la qual estem bocabadats veient i oint com passa davant dels nostres ulls i de les nostres oïdes la realitat virtual: Twitter, Facebook, Instagram, WhatsApp, etc.
Hom podria pensar que el progrés tecnològic només és el progrés dels estris de la tramoia que s’empren perquè els homes continuïn mirant les pantalles i nodrint-se a través de les imatges.
