Salvador Cardús Ros
El 30 de desembre passat llegíem que l’Ajuntament ampliava la moratòria per no sancionar els conductors que no respectessin les restriccions a les noves zones de vianants.
I, vint dies després, l’Ajuntament amplia la moratòria, ara “indefinidament”, sobre la prohibició d’aparcar motos a les voreres tal com constava a l’ordenança de mobilitat aprovada fa un any. La pregunta és: el ciutadà és lent de reflexos a l’hora de fer cas a les normes, o l’Ajuntament improvisa o es precipita a l’hora d’aprovar-les?
La qüestió és francament greu. Una de les raons que més bé expliquen els comportaments dits incívics, com he sostingut moltes vegades en aquestes pàgines, són les situacions de confusió normativa. Més que no pas la indisciplina, més que no pas els comportaments amorals, més que no pas la insensibilitat a l’hora de molestar els conciutadans, el pitjor és que no es coneguin les normes, que no siguin clares o que es canviïn de manera arbitrària i siguin impracticables. I això és el que està passant a Terrassa.
Ara mateix, si he d’anar de la plaça del Doctor Robert al carrer del Passeig, no tinc ni idea de si puc passar pel vial nord, com era habitual, o si he de fer la giragonsa cap al vial sud com indiquen les diverses senyalitzacions verticals i horitzontals. En general, veig que quasi ningú no fa cas dels senyals, i cada vegada que faig la volta segons la senyalització tinc la impressió de fer cara d’estúpid. Si les normes no són obligatòries, llavors no són normes i no passen de ser consells que et compliquen la vida i no cal fer-los cas.
Així, si s’aproven ordenances de mobilitat que, de fet, ja han tardat anys i panys a respondre als nous desafiaments que posen, d’una banda, els nous vehicles elèctrics i, de l’altra, la necessitat de reduir la contaminació i posar fre a l’escalfament global, si a més es tracta d’ordenances que se suposa que havien estat ben estudiades, com és que se’n va endarrerint l’aplicació efectiva? O no eren bones normes, o no se n’havien calculat els efectes indirectes, o no es té la capacitat d’imposar-les. Sortir ara amb arguments com els de voler buscar consensos amplis o organitzar processos participatius sembla una excusa de mal pagador.
De què haurà servit gastar diners en el grup d’informadors que havien d’explicar unes normes que no s’aplicaran fins qui sap quan? Què haurà costat una senyalització -especialment l’horitzontal, pintada a terra- que si mai es fa complir s’haurà de repintar altra vegada? Com es farà conèixer l’aplicació de les normes actuals o de les que finalment s’acordin quan, definitivament, es vulguin o puguin aplicar?
No m’agrada dubtar de la bona fe dels qui ens governen. Però aquest tipus de situacions fan pensar en si és que els nostres polítics no saben trobar l’assessorament tècnic de qualitat realment necessari per prendre bones decisions o bé en si hi ha decisions que es prenen pensant més en l’impacte propagandístic de les mesures que no pas en la capacitat real per aplicar-les després. La improvisació du a la confusió, i la confusió, al caos.
Sigui com sigui, ara mateix, quan arribi a la plaça del Doctor Robert tindré uns moments de dubte que espero que no causin cap accident: o tiro pel dret per anar al carrer del Passeig o fins i tot per seguir Font Vella i Puig Novell avall, o vaig a fer la volta i arriscar-me que, un cop a la cruïlla amb la Font Vella i el carrer del Passeig, hagi fet el ridícul i la gent es posi a riure.
