Josep Ballbè i Urrit
Aquesta dita s’aplica, sobretot, al projecte de dues persones enamorades. Quan el seu destí va ben lligat, tot té un únic objectiu.
Un repte il·lusionant. Podem ampliar-lo, però, a força d’altres àmbits: laboral, esportiu, educatiu, musical, cultural o polític. Aplicant-ho a termes de fidelitat a uns mateixos “colors”, tots tenim –in mente– alguns exemples que validen prou bé la filosofia d’aquesta expressió. No cal estendre-s’hi gens ni mica.
Quan un segueix algú altre sense dubtar, se certifica una unió ferma que venç tot tipus de dificultats i entrebancs. El lligam de voluntats i objectius converteix el repte final en una tasca menys feixuga. Per contra –ací, tristament, em dol recordar casos que han “esclatat”–no puc passar per alt les fortes desavinences entre CiU. O, a hores d’ara, entre ERC i Junts. És evident que primen interessos egocèntrics i personalistes, allunyats de l’interès comú.
No actuar a la una equival a portar tot el país de corcoll. Cap per avall. Anem així fa més de deu anys. Els fets i les hemeroteques ho certifiquen. Amb un govern que la pròpia classe política no té clar si és al Palau de la Generalitat, Waterloo o Estrasburg. Amb uns cops de timó esbojarrats que descol·loquen la gent. Un dia, festejant pressupostos amb un partit extrem com la CUP… i l’altre equiparant el Principat amb l’Ajuntament de la Colau i els Comuns. “Vivir para ver” que etzibava el malaurat Antonio Fraguas, àlies “Forges”. Justament abans d’ahir s’acompliren 80 anys del seu naixement.
Ho podem entreveure com un acte de servilisme pur i dur. Alhora, com si ho fos de coherència, respecte o responsabilitat. Valors dels quals no sempre anem sobrats. Ja m’agradaria trobar-los en tothom arreu. Al cap i a la fi, poal / galleda també és d’aquells binomis de paraules que els atles lingüístics usen per traçar isoglosses entre certs parlars d’una mateixa llengua. Pels nostres verals, en diem galleda i escombra. Sabem, tanmateix, que, a d’altres llocs, en diuen poal i granera.
Reproduint el contingut d’una vinyeta del mateix Forges, “llàstima que els diaris, a Espanya, es fan –en primer lloc– perquè els llegeixin els periodistes. Després, els banquers. Més tard, per tal que el poder tremoli. Finalment –oh terme inexistent!– perquè els fullegi el públic”… Toca’t el nas i balla!
