Rosa Ferrer
Un dia, mentre estava fent les pràctiques d’infermeria en una clínica maternal –d’això fa 48 anys–, vaig ser testimoni d’una discussió entre una família que em va afectar molt.
Érem a l’habitació de la Maria, una dona jove, embarassada aproximadament de sis mesos, ingressada per forts dolors abdominals, febre molt alta que no hi havia manera de baixar i pèrdues. L’acompanyaven el seu marit i els pares d’ella. El ginecòleg va haver de donar-los la pitjor notícia: el fetus era inviable a causa de la greu infecció que patia. El seu consell era operar com més aviat millor per salvar-la a ella. La Maria, sense poder aguantar les llàgrimes, li va preguntar: “Dr. podré tenir fills?”. Li va respondre que no ho sabia, que quan abans es fes la intervenció més possibilitats hi hauria d’intentar salvar la matriu, tot depenia de com estigués d’afectada per la infecció. Al moment el marit va dir que ni pensar-ho, que mai permetria un avortament. La Maria plorava desconsolada mentre es recargolava pel dolor.
El metge li va començar a explicar que per a la criatura no hi havia cap esperança de vida, que era un avortament terapèutic per tal de salvar almenys la vida d’ella.El van tallar a crits, aquest cop els pares de la Maria: “Això és pecat, si ha d’avortar serà quan Déu vulgui”. El marit s’hi va afegir. Ella els deia: “Jo estimo aquest fill, ara bé, si no pot viure, si ha de patir i morir, jo encara sóc jove i m’agradaria conèixer i estimar, si és possible, una altra criatura”.
Ens va demanar la infermera que sortíssim de l’habitació. Jo em sentia molt tensa, a punt de plorar, en mirar la meva companya vaig veure que estava com jo, ens vàrem abraçar sentint encara els crits dels pares i del marit prohibint la intervenció.
“I ara què?”, li preguntàrem al ginecòleg. En acabar la visita, va venir a la infermeria. Ara toca intentar que reflexionin i donin el permís per operar-la i salvar-la a ella. “Doctor, ella vol viure, és molt jove!, i jo vull que visqui, però sense el permís del marit no puc operar-la”.
En aquella època es passava d’obeir els pares a obeir el marit. La dona casada no podia decidir per si mateixa, si no hi havia el consentiment firmat del marit, no es podia fer.
Com algú pot creure que Déu és tan rebuscat que vol que les persones pateixin la doble agonia de perdre el fill i morir elles també? Com pot ser que un home, per creences religioses, pugui triar perdre també la dona, com pot ser que uns pares pressionin perquè la filla aguanti un embaràs condemnat a acabar malament amb el perill de perdre-la fins i tot a ella?
L’endemà acabàvem les pràctiques i me’n vaig anar trista, enfadada, sentint una gran impotència, seguien sense acceptar la intervenció sempre posant Déu per davant. M’hauria agradat dir-los, tant al marit com als pares de la Maria, que jo creia en el seu Déu, que creia en un Déu comprensiu, un Déu d’amor que mai faria patir inútilment una persona. Però no podia dir res, tan sols era una estudiant. Vaig marxar enrabiada per la Maria que no podia decidir, però sí patir. Ara bé també decidida a donar veu a les Maries quan ja fos una professional.
Al cap d’uns dies tornàvem a tenir pràctiques a la mateixa clínica. Aquest cop a quiròfans de nit, devia ser la tercera nit que ens van avisar que baixaven una embarassada molt greu amb fetus inviable per intentar salvar la mare, evidentment se’ns va aixecar l’antena tant a mi com a la meva companya, ens van confirmar que era la Maria. En el quiròfan tot eren carreres, havia de ser ràpid i precís, ella estava molt malament i no es podia perdre ni un minut. A mi aquell dia em tocava fer d’infermera circulant de quiròfan, que vol dir ajudar tant la companya que instrumentava com el cirurgià.
Van portar la Maria ja adormida i va entrar el seu marit. Van començar la cesària i, abans d’acabar d’obrir la matriu, l’obstetra amb un gran respecte i emocionant-nos a tots va batejar amb una xeringa el fetus. Van ser uns segons molt impactants. Després el va treure i em va demanar unes gases, el va embolcallar i apropant-lo al pare li va dir: “Tingui el seu fill, encara té un alè de vida”. El pare amb uns desaires increïbles li va contestar: “Aparti això, no vull ni veure’l”. El doctor es va girar cap a mi i em va dir: “Senyoreta el pot tenir en braços mentre encara visqui”. Vaig allargar la mà. Era tan menut que en tenia prou amb una mà per agafar-lo i vaig sentir una tendresa infinita. Respirava com un peix fora de l’aigua, tenia tota l’esquena negra, gangrenada per la infecció, però s’aferrava a la vida, perquè a l’anar a tapar-lo amb un drap de cotó amb la mà que tenia lliure la seva diminuta mà es va agafar al meu dit petit amb tota la força que tenia. El vaig apropar al meu cor mentre li deia: “Que bonic que ets, com li agradaria a la teva marona poder abraçar-te”. El vaig besar al front i, així agafat al meu dit i recolzat sobre el cor, en un parell de minuts va morir.
Em vaig girar per comunicar als companys que havia deixat de respirar, de patir i, en veure l’expressió de la cara del pare, vaig comprendre que no podia continuar sentint-me enfadada amb aquella persona incapaç de mostrar més sentiments que enuig i frustració. Crec que patia de la forma que en aquella època patien molts homes, estar enfadats amb tot i tothom abans de demostra una emoció real, una llàgrima, i vaig passar a sentir pena per ell, no seria mai feliç tal com era, no valia la pena estar enfadada.
Per fi vaig entendre el que deia Aristòtil sobre enfadar-se: “Qualsevol es pot enfadar, és molt fàcil. Però enfadar-se amb la persona indicada, en el grau adequat, en el moment just, amb el propòsit correcte, i de manera efectiva… No és tan fàcil”.
No, no és tan fàcil, l’educació rebuda els va capar molt, ell n’era una víctima més.
I la Maria? Us preguntareu. La Maria es va salvar, ara bé sense l’opció de poder tenir cap més fill biològic, tanmateix la Maria tot i ser la que més hi va perdre era més forta i generosa que ningú i podia estimar, tenir cura i educar des de l’amor qualsevol criatura, ja que ella era i se sentia mare i el seu cor era immens. “Cap idioma pot expressar el poder, bellesa i heroisme de l’amor d’una mare” (Edwin Chapin).
