Ramon Bosch
És una de les coses que ens han fet perdre la immersió digital a què tots ens veiem sotmesos
Anys enrere quan arribaven aquestes dates tots estrenàvem calendari. El posàvem en un lloc estratègic del despatx o de la cuina i era una manera de tenir una expressió gràfica del temps: d’un cop d’ull hom es podia fer una idea del mes o de la setmana que tenia per davant i, de passada, es podia recrear la vista en un paisatge o en alguna expressió artística de major o menor fortuna.
Era un objecte tan quotidià i tan present en tots els àmbits que hi havia molts establiments i institucions que en feien per regalar o per posar a la venda: des de museus fins a oenagés, des de botigues fins a caixes d’estalvi.
Quantes cases d’aquesta ciutat han vist penjar de les seves parets els calendaris de la malaguanyada Caixa d’Estalvis de Terrassa? Quants tallers mecànics de la nostra ciutat no s’havien decorat amb les fotos de noies seminues que proporcionava una nostrada casa de recanvis?
Les il·lustracions dels calendaris acostumaven a ser temàtiques. Hom podia comprar, per exemple, un calendari de peixos del Mediterrani i anar convivint mes a mes ara amb una orada, ara amb una sardina, ara amb un pagell. O podien ser especialitzats, el més conegut dels quals, sens dubte, era el calendari del pagès, que contenia refranys sobre el cicle del temps i les collites i avisava els pagesos de quan s’havien de plantar les patates o lligar les tomaqueres. Sempre m’havia admirat la quantitat de cases urbanes que tenien el calendari del pagès sense tenir ni un pam de terra on aplicar els seus consells. Els habitants d’aquelles cases es devien llevar i devien mirar el calendari amb aquella mateixa curiositat absent que, quan ens fem grans, ens fa aturar-nos en les esqueles quan llegim el diari. Devien pensar “mira, ara toca començar a collir les olives, pobra gent, amb el fred que fa avui!”.
En els darrers temps dels calendaris es van posar de moda aquells que, per recaptar diners per a una bona causa, aconseguien que determinats integrants de determinats col·lectius hi apareguessin nus o seminus. No cal dir que en aquest àmbit els bombers no tenien rival, potser en alguna ocasió només igualats pels Minyons de Terrassa. Em sembla recordar que també un seguit de mares d’una AMPA va fer un calendari que va fer tronar i ploure. No sé si ara, si se seguissin fent aquest tipus de calendaris, els bombers o els minyons s’avindrien a ser-hi o ho considerarien una forma més de denostable cossificació. Em sembla que de calendaris d’aquests ja només en deuen fer el Playboy i la Pirelli però més com a reminiscència d’un món afortunadament pretèrit -penjar cossos de dones, i d’homes, de les parets com qui penja vedells a la cambra frigorífica d’una carnisseria- que no pas, vull pensar, per la requesta que puguin tenir.
Tinc un record molt viu dels calendaris que han poblat la meva infantesa i joventut a casa dels pares, tot plens d’anotacions de la lletra menuda del meu pare o de la més escolar de la meva mare. En els calendaris s’hi apuntava tot, des de les coses més menudes i insignificants però que calia tenir presents fins a les més greus que podien alterar la vida familiar. Tot en el mateix cos de lletra i en el mateix paper, acumulat, imbricat, barrejat, des d’anar a comprar sal a la visita del metge. Tot barrejat i exposat, com la vida mateixa.
