Salvador Cardús Ros
L’impacte de la Covid-19 es pot mesurar de moltes maneres: per la recessió de l’economia; pel desbordament del sistema sanitari; en la reorientació de l’activitat científica; en els canvis en formes de treball…
En la reducció de la mobilitat i, entre més, pels canvis en les formes de relació interpersonal. Ara bé, si hi ha un instrument que serà especialment útil quan es tinguin totes les dades i que ho sintetitzarà tot aquest és la demografia.
De moment, tenim les dades més generals relatives a 2020 a Terrassa, i ja indiquen alguns canvis notables. Diari de Terrassa destacava l’increment de morts del 2020 en relació amb el 2019 -gairebé un 25 per cent més-, mentre havien disminuït els naixements fins a un 12 per cent. En termes absoluts, el creixement vegetatiu -naixements menys morts- va ser negatiu, de 304 persones. Així mateix, el creixement migratori es va alentir -tant d’arribades com de sortides- i va quedar en 1.029 terrassencs més, molt per sota d’anys anteriors. Terrassa, el 2020, només va créixer amb 725 habitants.
El primer que cal dir, però, és que les dades tindran tot el seu valor explicatiu en sèries més llargues. Caldrà saber si la Covid-19 haurà representat un canvi circumscrit als anys que duri la pandèmia per, després, tornar a les tendències prèvies, o si l’impacte serà més de fons. No tant, és clar, pel nombre de morts -ara ja molt controlades per la vaccinació generalitzada-, però sí sobre el de naixements. En canvi, les xifres sobre migracions poden ser més obertes segons com evolucioni l’economia postpandèmia, sempre tenint en compte que quan en parlem a nivell local cal comptar que molts moviments són entre municipis i que no tan sols responen a raons laborals, sinó també al preu de l’habitatge o a la recerca de condicions de vida més favorables.
Si alguns dels canvis demogràfics esdevenen permanents, poden canviar moltes de les previsions que l’administració pública hagi fet a mitjà termini. Des del nombre de places escolars fins a les necessitats sociosanitàries, i fins i tot la previsió de demanda d’habitatge. Una de les imatges de més impacte serà l’efecte de la Covid-19 en la piràmide d’edat, que haurà aprimat tant les dades superiors com les inferiors, i haurà fet recular l’esperança de vida que fins a 2019 havia anat creixent.
Els canvis tecnològics sobre les formes de treball no presencial també han induït a alguns moviments que si bé encara són minoritaris, a mitjà i llarg termini poden comportar nous equilibris territorials, com ara un creixement notable de nuclis de població més petits a l’entorn de Terrassa: Viladecavalls, Rellinars, Ullastrell, Vacarisses… Caldrà estar atent a les xifres de 2021.
Lògicament, les conseqüències de la pandèmia no s’hauran distribuït de manera homogènia entre tothom, per bé que els virus no atenen raons de classe social i s’encomanen molt “democràticament”. Però els comportaments individuals -per exemple, segons l’edat, o segons la cultura cívica- no han estat pas similars i, per tant, s’hauran creat noves formes de desigualtat en la manera de patir la malaltia i, a la llarga, potser en els seus efectes.
Els impactes locals, d’altra banda, només es podran interpretar correctament comparats amb la resta de canvis a nivell de país i fins internacionalment. Queda molta feina per fer per arribar a entendre la magnitud del sotrac que estem vivint. Es pot dir que, de moment, els arbres encara no ens deixen veure el bosc sencer.
