Joan Roma
Després de voler vendre l’acció exterior del Govern com un servei de promoció de Catalunya a l’estranger, la realitat era vendre el procés independentista
Alhora que la col·locació d’uns quants fidels a les ambaixadetes catalanes, dites delegacions a l’exterior.
Un total de quinze països compten amb delegats, en una distribució impossible d’explicar des d’un punt de vista lògic i organitzatiu. Tenim delegacions a la UE, Regne Unit/ Irlanda, Alemanya, EUA, Itàlia, Suïssa, França, Balcans, Europa central, països nòrdics i bàltics, Portugal, Argentina, Mèxic, Tunísia, Madrid. Aviat s’ampliarà la llista, amb l’obertura de noves seus, en països, sense ordre ni concert. La cosa va més per amistats i grups d’interès, que no pas per una lògica territorial.
En anteriors articles ja hem parlat de la poca utilitat i escàs rendiment dels milions invertits en personal, locals i activitats. I de les injustificables despeses que han motivat l’expedient obert per part del Tribunal de Cuentas, per verificar el destí de 5,4 milions. En uns mesos veurem quina és la resolució definitiva de tot allò investigat.
Ara, però, voldria parlar de la nova etapa que vol obrir la nova consellera d’Acció Exterior i Govern Obert, amb la creació d’un Consell de la Catalunya Exterior, amb tres línies estratègiques: oferir als catalans a l’exterior una cartera de serveis, modernitzar els casals catalans i donar suport al talent català. La primera sessió d’aquest nou consell es va celebrar fa pocs dies per via telemàtica degut a la Covid-19, però també per motius de la dispersió dels seus representants.
Sincerament crec que en aquesta nova etapa hi ha dues voluntats clares. La primera és blanquejar l’acció exterior, en el sentit de voler establir una nova organització i funcionament per separar-la de l’etapa anterior en què va estar clarament i totalment destinada a vendre el procés independentista arreu del món, amb un absolut i rotund fracàs com hem pogut constatar. És lògic que el Tribunal de Cuentas reclami responsabilitats a qui va fer ús de diner públic per a accions totalment il·legals. Vist el resultat, ara es pretén justificar l’existència d’aquesta xarxa exterior al que hauria de ser el seu objectiu.
I aquesta és la segona justificació. La de dedicar l’estructura muntada a donar-li una mínima utilitat. Se’ns diu que tenim 400.000 catalans a l’exterior. Considero la xifra força inflada perquè caldria actualitzar un cens molt desfasat. I és que en un primer moment caldrà veure si els catalans de la diàspora, ja en la seva tercera generació, es continuen considerant catalans o s’han allunyat dels seus orígens com per no formar-ne part.
Conec força bé aquest món perquè en els meus anys a Suïssa vaig copresidir el casal de Casa Nostra a Berna, juntament amb l’igualadí Ricard Vidal, durant sis anys. En aquells anys, els casals catalans estàvem federats i coordinats a nivell europeu i mundial, organitzant activitats lúdiques al costat d’altres de resistència com els Jocs Florals a l’exili, publicacions culturals, intercanvis lingüístics, etc.
Si ara Acció Exterior promou un canvi radical en els seus objectius, pot ser una bona eina per als milers de catalans a l’exterior, ni que siguin la meitat dels enumerats. És bo disposar d’una connexió directa amb el país, oferint serveis, informació, gestions i tràmits, però fugint de voler-los utilitzar com a eina d’acció política a favor de trencaments de la legalitat que ja hem vist com han acabat.
A més, el diner destinat és de tots, no dels partits independentistes, cosa que van oblidar els seus predecessors.
