Xavier Trullàs i Escoda
No sé pas si es coneixien entre ells. Jo suposo que sí. De fet -soc un romàntic-, m’agradaria que fos així.
Ells no em coneixien a mi. Ni falta que els feia, ja prou servits que anaven, d’amics, coneguts i saludats.
Però tots dos van ser molt importants per a mi. Dos dels meus referents. Tots dos tenien moltes raons per ser admirats.
El Jordi ocupava un càrrec que, quan ell hi era -i segurament perquè hi era ell-, em va captivar: regidor de Cultura. Que bé que sona.
Finals dels anys setanta: l’esclat de la cultura popular amb el retorn de les llibertats nacionals. Ell, al capdavant d’aquella ebullició.
I jo, encetant la primera adolescència, enmig de tot allò, mirant -admirant, més ben dit- aquella persona que mana, que és al balcó de l’Ajuntament, que està amb la festa, sí, però un punt per damunt de tots, que mira els ulls de l’enxaneta perquè el té a la seva alçada, que veu els gegants com ballen des d’allà dalt, que olora la pólvora del drac i dels diables, però que no corre al seu costat i no té por de les socarrimades, que des d’on és no hi ha aquest perill. Però sí que corre el “perill” de posar-se entre cella i cella d’un altre Jordi, el Grau, que va i li fa el primer Capgròs de l’Any.
Jo me’l mirava amb admiració i un punt d’envegeta sana. Em semblava que feia una feina xulíssima: viure la cultura, gestionar-la, parlar amb la gent dels grups -geganters, castellers, bastoners, músics, dansaires, artistes, escriptors… Aquesta gent que eren el meu entorn, els meus companys d’assajos i diades.
El temps em va fer adonar, però, que ser regidor de l’Ajuntament no és gens fàcil: per arribar allà dalt s’ha d’estar molt ben situat dins un partit polític, i que aquest governi i tot això. I jo, el més a prop que hi he estat va ser quan vaig entrar en un partit com a protesta per una situació injusta, en què em vaig implicar coordinant amb il·lusió la comissió de cultura. Però les lluites internes del partit, les puntadetes de peu, els cops de colze i les punyaladetes van fer-me veure que allò no era per a mi. Així es va esvair el meu somni d’arribar a ser un dia com el Jordi Labòria.
El Jordi ens va deixar l’11 de desembre. Però el seu record romandrà viu entre els qui el vam conèixer. Jo l’havia conegut estant de colònies a Serradevall, una masia de la Vall d’en Bas, a la Garrotxa. Ell estiuejava a Can Prim, una altra masia que estava una mica més amunt de la Masó, que era la granja on anàvem a buscar la llet. Sovint ens els trobàvem pel camí, a ell i la seva família, la Mònica i el Marc, i intercanviàvem salutacions i jocs.
La casualitat -o no- ha fet que, uns dies abans del seu, hàgim hagut de lamentar el traspàs d’un altre terrassenc, el Josep Maria, de qui guardo un record molt pròxim al del Jordi. Pròxim perquè també està vinculat geogràficament a la Vall d’en Bas.
Perquè va ser allí, durant una excursió nostàlgica a la casa de colònies de la infantesa, en el mateix camí que pujava a cals Labòria, on em vaig trobar el Josep Maria: vivia en una masia veïna de la “nostra”. I no em vaig poder estar de parlar-hi: li vaig explicar que jo era terrassenc com ell, i que era -també com ell- un beatlemaníac, i que recordava aquella exposició a Amics de les Arts sobre els Beatles i la Beatlemania, i que admirava tot el que ell, el Josep Maria Francino, havia fet per la música sobretot la del conjunt de Liverpool, i per la ràdio, tant la de Terrassa com la de Catalunya. I que, per a mi, ell era un referent.
I jo suposo que, si es coneixien, ja s’hauran retrobat allà dalt.
Però, si no es coneixien, segur que s’hauran trobat d’alguna manera, que les bones persones s’atrauen i romanen plegades, tal com jo els tinc a ells: ben arrenglerats al mateix prestatge de la meva memòria.
