Opinió

L’esmorzar dels dissabtes

Ramon Bosch

Ja fa un cert temps que, amb un parell d’amics, quedem cada dissabte per esmorzar a plaça. Som, si fa no fa, de la mateixa edat i hem viscut a Terrassa tota la vida.

Això ens permet, davant del poder altament evocador d’un cap-i-pota, compartir records i vivències, parlar de personatges de coneixença comuna i, quan parlem del present, fer-ho des d’una experiència similar, matisada pels camins que cadascú ha fressat pel seu compte. Això produeix entre nosaltres un sentiment de complicitat que jo valoro moltíssim. Entengui’s aquí la complicitat com a compartir una determinada visió del món i dels qui l’habiten. Vol dir això que pensem el mateix? No necessàriament, però davant de determinades coses només ens cal una mirada o un somriure o una mitja paraula per entendre’ns. Això mateix diuen que la gent més jove ara ho troba a Twitter o Instagram i deu ser així, però no em sé imaginar com s’ho fan a Twitter per entendre’s amb una mirada…

Una vegada li vaig preguntar a una amiga argentina que es va instal·lar durant un temps a Terrassa com portava això de viure tan lluny dels seus amics. Em va contestar que és clar que trobava a faltar molt els seus amics perquè, encara que d’amics se’n poden fer de nous, el que és insubstituïble són els amics de la infantesa i la joventut perquè és gràcies a ells que podem recordar-nos en aquell temps. Com va explicar magníficament Proust, els records sovint necessiten d’un mecanisme d’encesa: algun fet, alguna olor, una música… uns amics asseguts al voltant d’una taula. Aleshores es produeix la màgia i aquells records que havien estat sepultats en un racó de vés a saber on emergeixen amb una claredat extraordinària. O almenys això sembla… perquè quan s’intenta entrar en detalls la claredat s’esvaneix. Només cal fer una prova: ajuntar una desena de persones que hagin passat la meitat de la seva joventut en un cantó a altre de la plaça Vella i demanar-los que descriguin un a un els establiments que hi havia en aquesta plaça quan eren joves. Estic segur que hi hauria un gran acord sobre on era i què representaven Las Vegas, el Mesón o l’Àmfora però aquest mateix acord potser trontollaria a l’hora de dir què hi havia al costat de cal Camps o quin establiment feia paret amb el Mesón. Fins i tot no tinc clar que tots coincidissin amb el color de les barres del tancat de la plaça Vella on tantes hores havíem passat asseguts com gallines…

Parlant d’edificis històrics, m’ha arribat que el nou inventari del patrimoni urbanístic no sempre s’està fent amb la rigorositat que caldria. Així ho denuncia l’impagable, i impecable, i a vegades implacable Rafael Aróztegui en el seu Facebook, on ha penjat la fotografia de la fitxa de l’antic cinema Alegria on aquest edifici és considerat “un antic magatzem tèxtil”. Caldria demanar als responsables de fer aquest inventari amb una mica més de cura perquè si en les coses que són fàcilment comprovables no l’encerten com volen que ens creguem les que són més difícils de constatar?

En fi, tampoc no tinc cap interès a començar l’any rondinant sinó celebrant les petites propines que de tant en tant et dona la vida, com poder tenir temps i amics per anar a esmorzar els dissabtes a plaça o caminar per sant Llorenç els diumenges…, res que no hagin explicat molt millor Horaci o Epicur fa més de dos mil anys!

To Top