Salvador Cardús Ros
Per acabar l’any, Diari de Terrassa ens ha ofert una galeria de persones (25 de desembre) i d’esdeveniments (28 de desembre) que el 2021 han estat rellevants per a la ciutat.
És una petita mostra de tot el que és la ciutat però que, posats tots junts, ajuden a entendre’n la grandesa i, alhora, la complexitat.
I és que la ciutat és això: un munt de persones amb les respectives responsabilitats -amb més o menys transcendència pública, però totes igual d’importants- que, a través d’organitzacions de tota mena -famílies i empreses, escoles i hospitals, associacions i clubs…-, produeixen fets concrets que fan que la ciutat visqui. Les posicions socials de cada actor poden ser molt diferents, però la responsabilitat ens iguala: un pare, una mestra, un veí, un metge, un empresari, un cap de colla, un president d’associació, un entrenador esportiu, un regidor d’ajuntament… La popularitat és diversa, però el compromís personal i íntim és -o hauria de ser- de la mateixa magnitud.
Tanmateix, la dinàmica social que aplega persones, institucions i fets en un mateix espai, en una mateixa ciutat, és cada vegada més diversa i contradictòria. De manera que l’equilibri del conjunt és més difícil. La diversitat no sempre afavoreix el sentiment de pertinença al conjunt, i el risc de l’aïllament, del gueto, de viure’n al marge, és més gran. No sabem, ara mateix, quants ciutadans de Terrassa se’n senten, de terrassencs. Què en saben, de Terrassa. Fins a quin punt participen a la vida local. La cohesió, que en cap cas no es pot fonamentar en l’origen o en el passat, actualment només es pot fonamentar en l’aspiració compartida d’un projecte en comú de convivència i prosperitat. Poca cosa!
Pel que fa al caràcter contradictori de la dinàmica social de la ciutat, no és en si mateix cap problema. És la conseqüència lògica de viure en una societat oberta i amb un grau -encara insuficient- de llibertat d’expressió i d’estils de vida. Ara bé, sense una profunda cultura democràtica, hi ha qui pensa que el seu punt de vista, la seva ideologia, s’ha d’imposar de manera autoritària. I llavors, allò que és contradictori, es converteix en enfrontament i pot arribar a encallar el futur de la ciutat.
Hi ha qui no es conforma a convèncer del seu punt de vista sinó que, amb superioritat moral -ja que no numèrica-, obstaculitza el funcionament de les iniciatives dels qui creen futur.
Des del meu punt de vista, a Terrassa -i és un desafiament general del nostre temps-, en primer lloc necessitem més informació sobre les conseqüències positives per a la comunitat de la responsabilitat individual i col·lectiva dels qui fan la ciutat. És a dir, ens cal guanyar en autoconfiança.Segonament, cal que disposem d’aspiracions comunes que estiguin ben dibuixades, ben explicades i ben liderades. Sense populismes, molt exigents i obertes a les diverses matisacions pròpies d’una societat plural. I en tercer lloc necessitem els instruments útils per convidar més i més ciutadans a participar d’aquestes aspiracions comunes per tal d’evitar, fins a on sigui possible, els comportaments incívics que delaten la desafecció cap a la ciutat.
Tal com passa amb els ecosistemes naturals, els ecosistemes socials també són fràgils. De fet, encara més fràgils que els naturals perquè són més oberts i canviants. Tant de bo, l’any 2022 ens proporcioni la confiança, l’ambició i el respecte que ens calen per millorar les condicions de vida dels terrassencs.
