JOAN ROMA I CUNILL
Què diríem d’algú que veiéssim picant de cap contra una paret? Suposo que ningú pensaria que se sortiria amb la seva. Vull dir que, amb el cap, la tombaria.
Doncs, pel que sembla hi ha alguns membres de partits independentistes que creuen poder-ho fer, en el cas dels tribunals. En diuen “tribunals espanyols”, sí, sí, estem a Espanya i no sembla haver-hi cap canvi imminent en aquesta situació geogràfica.
I és que som genis en la invenció de situacions i descripcions irreals. Ara, tot el que fa referència a judicis relacionats amb actuacions dutes a terme durant els anys del procés es considera propi de persecució i de venjança. I ja està, tots satisfets. És igual que es tracti de vandalisme comès durant concentracions i manifestacions, que atacs contra Mossos d’Esquadra, o desobediència a resolucions judicials. Es fa un totum revolutum, i ja està.
I com que tot es considera impropi de ser jutjat, i encara menys sentenciat, s’ha de dir que no s’està d’acord amb les sentències i que no es compliran. Molt bé, aquí comencen els cops de cap contra la paret. I no una paret qualsevol. No es tracta d’un envà, sinó d’una paret mestra d’un parell de metres de gruix, amb uns fonaments a tota prova.
Molt bé. Del dit al fet hi ha un abisme. Som espectaculars en la valentia verbal, però autèntics isards a l’hora de fugir, cas que vagin maldades. I ja es poden fer crítiques, concentracions i manifestacions que totes les sentències es compliran. Algú en té algun dubte? Doncs bé, passats els primers moments de reacció en calent, a poc a poc, els afectats van veient que tothom qui tenien al costat es va apartant, apartant, fins a quedar sols a l’escenari. Aleshores, replegar cua i anar cap a on toqui anar.
Així ho hem vist, així ha passat en totes i cadascuna de les sentències emeses en els darrers anys. I en portem centenars. No serà diferent en les que tenim damunt la taula. El camí a seguir sempre és el mateix. Primer dir que no, després, presentar recurs. Resolt el recurs, dir que no ens ha donat la raó perquè ens tenen mania, i presentem un altre recurs, i una vegada fet tot el circuit pleguem veles i amb la cua entre cames es compleix la sentència emesa.
Mentrestant es donen lliçons a tort i a dret de com de dolent és el Govern espanyol, com de dolents són els tribunals espanyols que diuen seguir les directrius del govern, etc. Expressada tota la cantarella habitual, s’acaba el recorregut i tothom cap a casa, cap a la presó o cap a una altra feina perquè la persona sentenciada ha estat inhabilitada.
Miro ara amb interès el que afecta el Parlament de Catalunya. Hi tenim uns quants imputats per diverses causes, entre les quals la presidenta. Fa i farà tots els numerets possibles per evitar que la primera sentència la faci fora de la presidència. Hem de recordar que és la més ben pagada de l’administració catalana, i això no es deixa perdre per una trista sentència. Ja està batallant per reclamar que només hagi de plegar quan hagi fet tot el recorregut possible. És a dir, primera sentència, recurs, segona sentència i recurs, ni que sigui davant del tribunal de la UE.
Trista imatge de país, i sobretot d’institucions, perquè es llança la idea de no creure en la justícia i d’anar a salvar els mobles personals, i de partit. I sobretot perquè quan hi ha hagut delicte ha d’haver-hi judici i sentència. Aquest és el principi elemental d’un Estat democràtic.
Voler interpretar la democràcia segons els interessos personals és no tenir cap fonament democràtic.
