Josep Ballbè i Urrit
Enceto la columna amb frase bíblica: “Si no us feu com infants, no entrareu al regne dels cels” (Mt 18,3).
Em ve com a anell al dit per introduir el tema del títol. En llegir-ho, un amic, cordialment em farà el que se’n diu “la clenxa al mig”. Sobretot des de la seva condició d’agnòstic, que li respecto totalment. Entenc com a ben oportú parlar-ne a l’entorn de Nadal. Més encara, tenint en compte l’ambient malmès arran la Covid-19. De tota manera, des d’ací felicito sincerament les festes a tots els lectors. Que no se’m passi per alt!
Molts lectors coneixen l’anècdota on es troben un alt executiu ianqui i un humil pescador caribeny. Potser només és una mena de metàfora didàctica. De fet, descriu adientment com estem d’errats quan fem per convertir la vida en un infern, entestats a bastir un cel fals ací, a la terra… La història arrenca amb un monstre dels negocis que pren un avió per anar a un país centreamericà, a gaudir d’uns dies de lleure, fugint de la rutina. Un matí, havent esmorzat, surt de l’hotel i se’n va a fer un tomb per una platja idíl·lica. Es troba amb un nadiu d’edat avançada, amb la pell torrada pel sol i endurida pel salnitre. És tombat a la sorra, al costat d’una humil barqueta, descolorida pel salnitre. La conversa va per camins surrealistes: “Avui toca mandrejar?”, pregunta el visitant. La resposta el deixa estabornit: “Jo solc ser ací gairebé sempre. Tinc aquesta caseta davant del mar i visc de la fruita d’aquests arbres i dels peixos que capturo. Els fregeixo sense escarrassar-m’hi. En acabat, retorno a lloc fins que se m’acaba el papeig i he de pescar –de bell nou– dos cops per setmana”.
El turista passa al desconcert. No entén la resposta i la hi retreu així: “Has pensat a muntar un negoci? Si feinegessis cada dia, triplicaries les captures. Obriries una parada de venda de peix per als vianants. Si penquessis amb afany i estalviant els guanys, en dos anys podries sol·licitar un préstec bancari per comprar un vaixell ben gran. La cadena seguiria amb molt més peix, folrat de diners, arribant a mantenir una flota d’embarcacions, un holding d’establiments de venda al detall i un major crèdit amb els bancs. Contractaries personal que t’ajudaria i li ensenyaries l’ofici. Fins a arribar al punt de plegar, farcit de diners”. I el pescador respon: “Si ja és el que faig ara!”. Real o no, la metàfora remarca el to familiar i senzill en front del culte a l’èxit i la disbauxa. La pandèmia fa que la gent no fardi de cotxe nou, Rolex o àpats opípars. Parla de trobades en colla, palesant que recuperem una variant que mai no hem de perdre.
