MARCEL TALÓ MARTÍ, Centre Estudis Històrics de Terrassa
Aquesta setmana s’ha publicat online l’opuscle que recull les conclusions de les jornades sobre la memòria històrica i l’espai públic del passat setembre.
L’objectiu era parlar sobre tot allò de què parlem quan parlem de canviar el nom dels carrers: de què hi falta, què hi sobra i els mil matisos que hi ha entremig. Parlar, en definitiva, de quina memòria i de quina història projecten els nostres carrers i places. És un debat amb una alta càrrega simbòlica, és a dir, política. Per això, hem insistit a explicar que la decisió sobre què fer amb un nomenclàtor incòmode és política, no tècnica.
Potser m’equivoco (que és com dir que potser l’encerto però més prudent), però crec que hi ha un risc moderat que un debat d’aquestes característiques s’encalli i no en traguem res de gaire bo. És a dir, que tothom porti l’opinió formada de casa i acabem reiterant amb més o menys elegància retòrica els mateixos arguments dels darrers 30 anys. Convertir el que ha de ser un diàleg en una col·lecció de monòlegs. Animem-nos a debatre, a confrontar, a mirar d’anar un pas més enllà. En aquests textos el dubte és benvingut i es recomana, si no canviar d’opinió, almenys mirar-se-la des d’una altra perspectiva.
El debat sobre l’espai públic i la memòria històrica i, en particular, el debat sobre el nomenclàtor ha d’interpel·lar necessàriament tothom. I crec que és important subratllar que ha de ser la historiografia qui vehiculi el debat.
Al meu parer, hi ha com a mínim dues qüestions que el conjunt d’historiadors i historiadores podem aportar. Certament, no arreglarem el passat, és el que és i no s’hi pot fer res. Però explicant-lo potser podem corregir alguns vicis que han arribat fins al nostre present. D’una banda, la historiografia no ha d’aportar consens, sinó context. Hem insistit al llarg d’aquestes setmanes sobre la importància de centrar el debat sobre els carrers no en el personatge, sinó en l’homenatge. Com, quan i per què se’l recorda. No hem de centrar la discussió en si tal o tal persona va fer mèrits suficients per aparèixer al nomenclàtor, sinó en quins mèrits se li van reconèixer en el moment de la concessió. I veure si una institució que es diu democràtica i feminista pot sostenir-los a dia d’avui sense contradiccions.
D’altra banda, crec que la historiografia té alguna cosa a aportar al debat sobre què fem amb els mals records. D’acord, acceptem que la dictadura franquista fou un període gris i fosc per a la majoria de la població. Així doncs, què en fem? L’eliminem dels carrers? Cap presència? Recordem les víctimes, sense recordar els botxins? Les mateixes preguntes valen per a les riuades, per als feminicidis o, un exemple més recent, la Covid-19. Com la incorporem a la memòria? Com afrontem aquests records dolorosos i els sabem, més que explicar, aplicar al nostre present per reparar la injustícia és una qüestió on els i les historiadores hem de tenir-hi alguna cosa a dir.
Acabo. La gent del Centre d’Estudis Històrics no deixem de ser historiadors a favor que la història continuï. Però el futur ja no és el que era. Per això ens posem a disposició de la societat per contribuir a superar els reptes i amenaces del món actual. Al cap i a la fi, si les decisions que prenem són el resultat d’un equilibri més o menys reeixit entre experiència i expectatives, res millor que conèixer a fons i en profunditat la nostra història col·lectiva, la nostra experiència, per enfrontar aquests moments i els que hagin de venir. Per seguir posant en valor la memòria històrica, però no com a peça de museu sinó com a mirall, on veure-hi reflectides virtuts i misèries del nostre present compartit. L’objectiu no ha de ser convertir-se en una mena de guardians de les essències històriques, sinó contribuir amb fermesa i rigor a fer pensar històricament. O, per dir-ho amb d’altres paraules, aconseguir ensenyar que el futur no està escrit, sinó que està en joc. I depèn de cadascú de nosaltres convertir-lo en un lloc habitable per a les generacions futures.
