Joan Tamayo Sala, advocat i activista en Drets Humans
Benvolguda àvia Joaquima, enyoro aquella perduda intimitat amb tu, de fa ja alguns anys. Aquella transparent cortina de sofriments i afectes.
Et recordo com un escarabat lent, tota vestida de negre i amb els cabells grisos, ben lluents, despentinats i sempre en peu de guerra.
Aquests dies que s’acosta Nadal, ploro d’indignació pensant en aquesta societat malalta, que tant maltracta els avis. Tantes coses que em vas ensenyar tu, des d’aquell petit racó de casa els pares, asseguda en aquella cadira de balca, enreixada a mà, on tot era insòlitament digne.
Àvia, el que es va viure als geriàtrics (sí, aquestes cases “guarderia” que s’ha inventat el “sistema” perquè no molesteu) al principi d’aquesta maleïda pandèmia de Covid-19 ha estat una de les vergonyes més grans que recordo. El menyspreu i la manca de sensibilitat que vau patir han estat una vulneració flagrant dels vostres drets fonamentals.
Ha estat el “macabre” descobriment d’una nova forma de maltractament “tolerat”.
Desassistència absoluta de l’administració pública i una gran majoria, abandonats als criteris “mercantils” de la iniciativa privada, sí perquè es veu que també es pot fer negoci amb vosaltres i ho toleren els que haurien de ser garants dels drets humans, els poders polítics.
I és que la vellesa no cotitza a borsa, àvia Joaquima. Molts dies penso en el que diries tu, que eres filla directa de la fam, crescuda en una família de camperols sorruts i que, de molt petita, vas aprendre a estimar la llibertat, caminant dia i nit per aquells camps erms de la postguerra.
Sí, perquè, malgrat que no vas poder anar a l’escola, sempre vas ser llicenciada en valors humans i les teves paraules sàvies i netes eren com escletxes de llum que silenciaven els discursos ignorants i “cínics” dels poderosos i els governants.
Com et trobo a faltar, àvia Joaquima. Aquelles estones inoblidables, en què aquell cos feixuc i doblegat pel temps, amb aquella olor de roba antiga, rentada a mà, m’explicava aquelles històries de vida, que tant m’han ajudat a no perdre la consciència que, abans de tot, som éssers humans que estem obligats a conviure com a tals i no com a “aus rapinyaires”.
Quina gran desraó és tot, àvia Joaquima! A tu i a la teva generació amb aquest passat de nits fosques en què us van faltar tantes flors i tendresa, que encara no s’hagi fet justícia! I que encara romanguin els cossos de molts companys i companyes teves, enterrats a les voreres d’aquest Estat espanyol “malaltís”, oblidats i també “maltractats” i “menyspreats”.
I és que he arribat a la trista conclusió, àvia, que la “gent gran” ha estat introduïda dins d’un gran catàleg del “sistema capitalista” (com si es tractés d’un electrodomèstic amb data de caducitat).
Per tant, la gent gran, els avis i les àvies, té una data de caducitat programada, a partir de la qual deixa de funcionar com a ciutadà o ciutadana (obsolescència social programada), en diuen d’això.
A vegades també penso, àvia (tu, que no has conegut l’actual revolució tecnològica, on estem tots i totes hiperconnectats, per a tot) com reaccionaries tu? Per exemple diries : “De què ens serveixen tants avenços científics si ens neguen una simple abraçada, una estoneta per explicar-nos coses, per mirar-nos als ulls, per respirar junts, per sentir junts”.
Ara mateix m’agradaria agafar-te fort, aquelles mans resistents, llaurades pel temps (el conreu de tota una vida), i que, com a escletxes naturals, eren com camins incerts d’un destí inexorable. I després t’abraçaria fort i et portaria a ballar junts aquell bolero que sempre t’havien prohibit.
Malgrat que aquest Nadal, ni cap altre, podré gaudir-lo amb tu (físicament), sàpigues que continues perdurant a dins meu, amb força, i que això és el mínim que puc fer per mantenir la memòria teva i de la teva generació viva.
I que mentre visqui intentaré lluitar contra aquest “maltractament” ignominiós que pateix la gent gran, les àvies i avis als qui es prohibeix, per llei, la dignitat. Bon Nadal, àvia Joaquima, i totes i tots els avis del món.
