Joan Roma i Cunill
Tenir contacte diari amb realitats allunyades permet constatar perills propers. És el que em passa en la meva feina com a professor voluntari de Creu Roja, en el Centre Internacional d’Acollida, a Berga (Barcelona).
Aquest centre, amb 6 anys de vida, ha acollit centenars de refugiats procedents d’una multitud de països en conflicte. Ucraïna és un d’ells. I, recentment, se n’ha reprès l’acollida perquè, lluny de millorar, les coses empitjoren de manera evident.
Haver estat sota l’òrbita soviètica, amb la península de Crimea, considerada un símbol rus, ha estat un dels principals problemes. De fet, l’annexió de Crimea va portar el món occidental a una crisi que encara perdura, malgrat que molts pensin que el temps tot ho cura. No, no, la ferida sagna, i el pitjor és que Rússia no s’ha quedat quieta.
Mentrestant nosaltres aquí anem discutint per futileses, i ens emboliquem la manta al cap, a milers de quilòmetres es va coent una situació molt perillosa. Una de les més perilloses, en els darrers 20 o 30 anys.
Rússia va acumulant tropes i material a les proximitats de la frontera ucraïnesa, amb xifres més que preocupants perquè es parla d’efectius superiors als 100.000 soldats, amb tot l’aparell complementari que suposa.
Aquesta escalada és seguida i contestada per l’OTAN, amb moviments de vigilància i protecció per evitar un cas similar al de l’annexió de Crimea. S’han enviat missatges clars a Rússia que no permetrà cap acció contra Ucraïna. Però qui es pot refiar de la Rússia de Putin? Qui sap quins són els seus objectius?
Tenim, doncs, un problema, just a les portes de la UE. I que ningú pensi, aquí a Espanya, que la llunyania evita la preocupació. En absolut, som i estem a la UE, i formem part de l’OTAN com a eina de protecció de tots els estats que conformen la nostra realitat. No es pot permetre cap nova agressió a un país fronterer, molt probablement futur soci nostre.
És un bon moment per avaluar i reflexionar sobre la proposta de Josep Borrell de crear una forca d’intervenció ràpida, com a llavor del futur exèrcit de la UE. No queda altre remei que constituir un exèrcit propi per no haver de dependre en tot i per a tot del principal soci extern, els EUA.
Torno al principi. No val pensar només en la política interna, perquè a les portes tenim un greu problema extern. Els qui tenim aquesta visió ens adonem de la necessitat de fugir de petites batalles, per encarar la urgència de reforçar la UE, en tots els seus àmbits. I, agradi o no, l’àmbit militar és un d’ells. La Rússia de Putin només s’atura quan veu el perill de prop i més potent que el seu. Toca fer-li veure la intocabilitat d’Ucraïna i retirar tropes per evitar incidents que puguin provocar situacions perilloses. Jugar amb foc sempre és perillós i més en determinats espais fronterers. Si algú tenia algun dubte sobre la necessitat de reforçar la potència militar de la UE, ara en té un exemple paradigmàtic.
