Ramon Bosch
La primera notícia que recordo haver sabut de Jordi Labòria va ser en una reunió del, diguem-ne, consell de redacció de la revista Mirall de Glaç, a primers dels vuitanta.
Un dels integrants d’aquell benemèrit projecte ens va explicar una anècdota que corria per Terrassa de l’aleshores flamant regidor de Cultura. Es veu que una associació cultural s’havia plantat davant la porta del despatx de Labòria amb la intenció de no marxar-ne fins que ell els rebés o d’encarar-s’hi quan hagués de sortir del despatx -pensem que eren els temps en què els de l’Asociación por una Vivienda Digna acampaven al saló de plens! No comptaven que el Jordi era un home de recursos, capaç de sortir del seu despatx pel balcó i de l’Ajuntament pel despatx d’un company de Consistori, com així va fer, o diuen que va fer, deixant els de l’associació amb un pam de nas i començant a alimentar la seva pròpia llegenda.
La segona imatge que em ve al cap és al tren dels Catalans, quan encara hi havia segona i tercera classe, i me’l trobava de tant en tant anant a treballar a Barcelona i fèiem petar la xerrada amb tota una colla que, tots, érem bastant més joves que ell. Ens agradava molt poder fer-la petar amb un polític que agafava el tren per anar a treballar, com nosaltres. El Jordi Labòria era algú de pocs gestos però convençuts.
Anys després el vaig retrobar a la Diputació, on va fer una feina admirable. O, per ser més precisos, va deixar fer una feina admirable. El Jordi, més que un home de fer, era un home de deixar fer, amb el benentès, és clar, que allò que es feia ell considerava que és el que s’havia de fer o que s’ajustava bastant al que ell creia que s’havia de fer. Potser a Cultura, a la Diputació, és on va quedar més ben palès aquest capteniment del Jordi. Allí es va trobar un equip amb gent com Jordi Font, Esteve León o Francesc Vila, que tenien molt clar el que calia fer i com s’havia de fer, i el Jordi Labòria també va tenir molt clar que la seva feina havia de consistir a fer possible aquell projecte.
Deia el Jordi Font el dia de l’enterrament que el Jordi Labòria pensava parlant, allò que en podríem dir pensar en veu alta. I és una apreciació exacta. Per endreçar les seves idees el Jordi necessitava un espàrring, algú que l’escoltés mentre ell anava articulant el seu discurs, articulant i modificant en funció de la cara o dels comentaris que feia l’altre.
S’ha fet sovint broma amb la capacitat que tenia de defensar una cosa i la contrària, era llegendària la seva facilitat, com a portaveu, per defensar postulats que no eren exactament els seus. Però això no volia dir, com s’ha volgut creure, que no tingués conviccions, les tenia i molt profundes, però entre les seves conviccions n’hi havia una de molt arrelada: que només t’has de barallar per les coses que realment valen la pena.
El que he explicat fins ara penso que ajuda a entendre que Jordi Labòria era un molt bon polític, sobretot un molt bon polític de proximitat. Però per entendre com algú sense padrins i sense escuderia va poder aguantar 32 anys a primera línia a l’Ajuntament i a la Diputació cal entendre també que era l’encarnació de l’habilitat que més elogia Bernat Metge en el seu famós, i cínic, “Sermó”: “Siats de natura d’anguila en quant farets”. I a fe que el Jordi n’era, de natura d’anguila! Segurament res no explica més el seu tarannà esmunyedís que l’anècdota que va protagonitzar durant les tremendes primàries que el PSC local es va regalar per substituir Manuel Royes com a alcalde. Es van presentar com a candidats Josep Aran i Pere Navarro i, com que va considerar que cap dels dos li feia prou cas, Royes mateix va forçar un tercer candidat, que fou Jordi Labòria.
La nit en què es van saber els resultats de les votacions de les primàries, el Jordi es va acostar al Pere Navarro, que acabava de ser proclamat guanyador, i li va dir: “Estic molt content perquè ha guanyat el candidat que jo volia”. Com em va dir el Pere quan em va explicar l’anècdota, com et pots enfadar amb algú així!
