Salvador Cardús Ros
Hi ha moltes raons per pensar que enguany tornarem a tenir un Nadal espantat. L’economia no arrenca com s’esperava i, quan es feia visible l’impacte negatiu del confinament i les onades anteriors en la salut de les persones, arriba l’amenaça d’una de nova.
I la pobresa de la decoració nadalenca dels carrers de Terrassa il·lustra l’estat d’ànim general.
La veritat és que fa només un parell de mesos semblava que, especialment aquí, ens havíem espavilat prou com per assegurar un Nadal plàcid. És cert: l’economia ja ranquejava, sí. El preu de l’energia, particularment l’elèctrica, no parava de pujar, les taxes previstes de creixement s’havien d’anar corregint a la baixa, disminuïa l’atur però no amb l’empenta esperada i l’encariment i problemes en el transport internacional i d’abastiment de productes -dels bàsics com la fusta, el ferro o l’alumini, fins als d’alta tecnologia com el xips que ja incorporen gairebé totes les màquines- estaven creant dificultats importants en els processos productius. I, tot això, amb la persistència, encara que amb un cert relaxament, de les mesures de seguretat davant de la Covid.
Però sigui perquè les dades no ho anunciaven prou clarament, sigui perquè ens volíem enganyar amb un optimisme voluntarista, sigui perquè les bones dades epidemiològiques en relació amb la resta d’Europa indicaven que, havent-nos vacunat més, estàvem més protegits davant de noves onades, el cas és que fa tres mesos les festes de Nadal s’encaraven amb més alegria que l’any passat. Tanmateix, ara estem espantats, i fins i tot hi ha raons per pensar que si no s’imposen mesures sanitàries més estrictes és per no acabar d’enfonsar la temporada comercial i que, passat Reis, ja ens ho trobarem.
Naturalment, aquestes són qüestions de caràcter general i no pas local. Però, si ja ve de sempre la dificultat de mostrar una certa alegria nadalenca als carrers de Terrassa, enguany la tristor il·lustra i acompanya el clima econòmic i sanitari general. Vull dir que, a diferència d’altres ciutats similars d’arreu del món, especialment del món anglosaxó però no només, ben conegudes pels seus animats mercats nadalencs i per unes il·luminacions brillants i música al carrer que transmeten l’eufòria festiva, aquí sempre ho hem fet a mitges. Aquí, els ornaments de Nadal als carrers més aviat transmeten un sentiment de malenconia, d’una alegria somorta, d’un sí però no. Una pobresa lumínica que és encomanadissa i que, per tant, no replica cap entusiasme en les façanes particulars. Ara -és l’única nota positiva- ja ni es veuen aquells horribles Pare Nadal i Reis inflables als balcons. I només cal veure la fotografia que dimecres publicava Diari de Terrassa de com s’havia il·luminat el carrer Cremat fa unes dècades, i com ho fem ara.
De manera que, si mai no havíem sabut portar al carrer la suposada alegria de Nadal i més aviat hi encomanàvem la cara nostàlgica que també té, aquest any la simbiosi entre el temor econòmic, l’amenaça pandèmica i l’expressió festiva als carrers és quasi perfecta. I qui sap si no hi fa, també, una ideologia, un tipus de pensament una mica hipòcrita que acaba de castigar el malbaratament propi de tota festa, quan assenyala la suposada immoralitat de gastar en coses “inútils” quan les necessitats al món són tan grans.
En qualsevol cas, com mai, els nostres carrers exteriors són l’expressió de les nostres ànimes interiors. Carrers espantats, ànimes temorenques.
