Rosa Ferrer
Rosa, t’agrada la poesia?” “Sí, molt m’agrada”, li respongué sorpresa per la pregunta, ell amb un somriure murri em va dir: “Un dia te n’escriuré una”.
El Pere portava un parell de setmanes ingressat per segona vegada, no havia dit mai dues paraules seguides, hi havia qui deia que no sabia parlar, altres que passava de tot, era un sensesostre d’uns 60 anys, que havien recollit inconscient al carrer, tenia una tuberculosi molt avançada. En el primer ingrés ens mirava amb desconfiança, suposo que tenia motius per tenir-ne. Amb el cap de servei havíem parlat i a tots dos ens semblava que devia fer molt temps que estava sol, i segurament estava espantat, encara que no era català l’entenia perfectament, però no havíem aconseguit que ens expliqués res de la seva vida.
Recordo quan va canviar la mirada de desconfiança per la d’ara; va ser dies abans de donar-li l’alta, la monja que hi havia al servei em va cridar per ensenyar-me que tenia el Pere a la tauleta de nit, estava enfadada i el renyava, ell no deia res, tenia les mans agafades amb força al llençol, les espatlles tirades cap endavant, el cap cot amb la mandíbula premuda i els ulls petits, brillants amb tristesa. Li vaig demanar a la germana que per favor sortís que jo parlava amb ell, quan va sortir, li vaig demanar permís al Pere per obrir la tauleta, ell em va fer que sí amb el cap, la vaig obrir, estava plena de pa, trossos de formatge, alguna cosa més, moltes coses estaven seques, altres començaven a florir-se, en aixecar la mirada de la tauleta vaig trobar-me amb la seva mirada, era molt trista. Vaig sentir dolor, estava guardant menjar, per quan li donessin l’alta, ell sabia molt bé què era passar gana. Li vaig assegurar que quan li donessin l’alta li donaríem entrepans, sopa i fruita, que quan se li acabés podria venir a buscar-ne, ja que sempre es feia menjar de més, els seus ulls eren un espectacle, llàgrimes d’agraïment, les espatlles relaxades i ja no agafava amb força el llençol.
Al cap de pocs dies de l’alta va tornar a ingressar, el fred de les nits al carrer no li va gens bé a ningú, i si a més hi ha una malaltia com és la tuberculosi pulmonar empitjora tots els problemes respiratoris. En aquest segon ingrés la seva mirada ja no era de desconfiança, ara bé com ja he dit no deia més de dues paraules seguides, per tant, quan em va dir que m’escriuria una poesia, em va fer molta il·lusió, per fi parlava! Ho vaig aprofitar per preguntar-li d’on era, què li agradava, ell somreia i amb frases curtes, però cultes i educades, m’anava contestant. Algun dia que jo tenia més tranquil li llegia algunes poesies, ell no podia, no hi veia del tot bé i li tremolaven les mans, les escoltava amb els ulls tancats, relaxat i un somriure tranquil als llavis i sempre donava les gràcies.
Quan acabà la tercera setmana, vaig passar a acomiadar-me’n, com feia amb tothom, era divendres, i em tocava festa el cap de setmana. En Pere em va donar les gràcies per les poesies que li havia llegit, per haver-li fet companyia, pels entrepans, etc., em va quedar clar que molt probablement dilluns ja no hi seria. Vaig marxar amb la tristesa que dona saber que ja no hi seria, però també amb la tranquil·litat que dona veure com s’havia relaxat i confiava en nosaltres. Efectivament, quan vaig arribar dilluns a les set del matí, ja no hi era, havia mort feia unes hores. El cap de servei ens va fer anar a tots a la sala de reunions, ens havia d’ensenyar unes coses, hi vàrem anar encuriosits, ja que això no era gens normal. Un cop vam ser-hi tots, ens va ensenyar un paquetet lligat amb uns cordonets verds que havia deixat en Pere per a tots nosaltres. En obrir-lo van sortir tres coses: una carta per al cap de servei i adjunts, una carta per als residents i estudiants de medicina i infermeria i una llibreteta retallada i feta per ell per a mi. Al cap de servei i adjunts els agraïa les seves atencions, donava les gràcies pel que funcionava i els detallava el que ell havia vist que podia millorar, amb gran encert. Als estudiants també els donava les gràcies i els explicava com pensava que ho podrien fer per ser més propers als malalts i guanyar-se la seva confiança.
I a tu què et va deixar?, es deuen preguntar, puix el meu llibret, a part d’unes paraules d’agraïment, era la poesia que m’havia dit que m’escriuria, una poesia que 45 anys després em continua emocionant cada cop que la llegeixo. Escrita amb lletra molt bonica, però amb mà tremolosa diu això: “En el jardín de mi huerto/enfrente de mi ventana/ un rosal bello, por cierto,/ contemplo cada mañana”. “Una rosa, algo temprana /con un color ambarino,/envidia le dio a un espino /que corté a media mañana.” “Cuando estoy pesimista /y me asomo a esa ventana,/ me torno tan optimista / que de cantar me da ganas.” “Mas cuando llegan las noches,/esas noches sin estrellas; /las noches en que los hombres /no pensamos cosas bellas…” “Pienso siempre en mi rosal,/ el rosal de flores bellas, / y acabo pensando mal, / pensando…¿qué será de ellas?” “Si el rosal se deshoja /¿qué hará la rosa? /pensando sólo en eso / me entra congoja.” “Pues el rosal se queda /sin una cosa:/ sin una flor hermosa/como es la rosa.” “Si el rosal envejece /¿qué hará la rosa? /esa idea azarosa /ya me entristece.” “El rosal quedó muerto/ sin una rosa /sólo se salvó una…/… ¡LA BELLA ROSA!” Barcelona- 9 – 1976.
Per a tu, Pere, i per a tants i tantes sensesostre dels quals preferim pensar que, si viuen al carrer, és perquè són incultes, ganduls, que no saben ni parlar i tantes coses absurdes tan sols per no sentir la vergonya que ens fa permetre que persones, com nosaltres o millors, no tinguin on aixoplugar-se.
Mirem-los als ulls com voldríem ser mirats nosaltres, i després fem el que el cor ens digui, però no els donem l’esquena.
