Josep Ballbè i Urrit
Fa pocs dies, ens forçaven gairebé –a tots plegats– a celebrar el que jo anomeno, en to sorneguer, el “dia de la Puríssima Constitució”.
M’ho prenc així, d’acord al que exposaré seguidament. La “Carta magna” té una antiguitat de 43 anys… Amb la qual cosa vull remarcar que hi ha un percentatge altíssim de ciutadania que no la va pas votar. Qui té, encara, la “santa barra” de dir que no necessita cap mena de retoc, revisió o “aggiornamento” ? Actualitzar-la és quelcom urgent i prou!
Mentrestant, la societat ha patit infinitat de canvis. Tan ràpids i profunds que no hi ha un sol argument que justifiqui la hipocresia de bona part dels polítics de l’arcada parlamentària. Entre la població del país de la pell de brau, de ben segur que hi ha molta més gent que no hi era per validar-la…que no pas els qui van mig enredar, un cop vista la immobilitat global del sistema. Al cap i a la fi, no deixa d’ésser un cert manual de bones intencions i no res més. Altrament, esmentar drets a habitatge, educació o sanitat –entre d’altres– en veure el panorama de l’entorn planteja dubtes seriosos.
A més a més, imposar-nos –en ple segle XXI– que “la forma política de l’Estat espanyol és la monarquia parlamentària” –un cop vistos els nyaps dels qui la mal representen– és tocar a morts i somiar truites.
La dita del títol pren relleu i actualitat, encara que ens remeti a temps pretèrits: que tinguem casa pròpia, que la tinguem pagada i que no ens puguin desnonar. Encara que sigui un habitatge humil i sense ostentació, ja que sortosament som molts els qui la tenim ja pagada.
Tot plegat encara que –com podem copsar en dites subsegüents– no només són importants les quatre parets. Ho esdevé el lloc on es troba i les persones que ens envolten en l’àmbit familiar. Mentrestant, la vermellor hauria d’amarar el rostre d’un estol de personatges que copen trones del tot immerescudes. Començant per la casa del rei i seguint pel Parlament. Amb el greuge afegit que aquesta “claca” ens el venen com “la casa de tots”. Jo en discrepo frontalment i ho sento.
A la mà de tots ells, hi tenen la clau per arranjar desigualtats socials cada cop més estratosfèriques entre les elits i els qui pertanyen a minories desfavorides.
Ells els bategen com “en risc d’exclusió social” i es queden tan amples.
