Rosa Ferrer
Diu Descartes: “Penso i dubto, aleshores existeixo”, i segueix dient: “Per investigar la veritat cal dubtar, tot el que sigui possible, de totes les coses”.
Arriben uns dies que em duen sempre a reflexionar que no enyorar, encara que de vegades és fàcil caure en l’enyorança, quan era una nena, sobre què teníem, com vivíem, amb què jugàvem i, sobretot en les sobretaules dels dies de festa i especialment en aquestes festes de Nadal que podien allargar-se fins a l’hora de sopar, on parlàvem i parlàvem aprenent de l’experiència dels avis, no em cansava de preguntar i, a voltes, rebia alguna resposta directa, ara bé, sovint, molt sovint, em donaven “pistes” amb l’objectiu està clar de fer-me pensar i arribar a la resposta jo mateixa, sempre acompanyada amb l’expressiva mirada tant de l’avi com de l’àvia on es podia llegir: “Vinga, endavant que ja hi arribes!”.
Com m’agradava preguntar, i em continua agradant, i com m’agradava buscar i entendre la resposta qüestionant-la tantes vegades com fes falta!
Sé que, endebades, quan qüestiono avui dia una resposta donada ràpidament sense una explicació clara, hi ha gent que, amb una pell molt fina, es molesta ràpidament i, sovint, et diu: “És el que trobaràs a Google, ja ho veuràs, busca-ho”. I, sí que ho busco, ara bé mai em quedo amb el primer que trobo, contrasto, vaig a fonts que, en principi, són més serioses, però sobretot dubto, qüestiono i espero, perquè donant una mica de temps les coses es posen al seu lloc. A vegades el procés és més curt, sobretot quan al llarg dels anys has pogut observar com es desenvolupen les situacions, els problemes, etc., tot té un començament, una evolució i un final, cal donar espai, tenir memòria històrica, calen menys declaracions contradictòries, menys persones parlant alhora, més estar al costat del qui pateix observant i actuant, no com diuen les intel·ligències artificials, sinó com necessiten les persones, ja que no hi ha cap màquina capaç de sentir les necessitats reals de cada persona perquè, tot i que poden semblar iguals, no n’hi ha dues que reaccionin de la mateixa manera, ni en una família, ni en temes de salut, ni tampoc en ensenyament.
Fa uns anys es va desenvolupar un aparell que deia als pares per què plorava el seu nadó, es va fer estudiant el plor de 500 nadons, doncs bé, deixant a part que no deixava evolucionar adequadament l’instint intrínsec dels éssers humans en relació amb la seva intel·ligència emocional, era i continua sent una barrera entre la relació pare/mare/fill/a, si la màquina diu que té gana li dono el biberó, no l’aixeco del llit per no esverar-lo i així continuem dormint tots, una mica fred oi? Estalviem carícies, caliu, somriures i després ens queixarem que els fills van a la seva. El que potser és cert per a 500 ja no ho és per al 501 i a més deshumanitza; els petons i les carícies no coneixen d’horaris ni els volen conèixer, tant els és que sigui de dia com de nit, és més, sovint els agraïm més quan donen caliu i llum a les nits fosques i llargues.
Com deia Albert Einstein: “Temo el dia en què la tecnologia sobrepassi la nostra humanitat; el món només tindrà una generació d’idiotes”. Amb aquesta frase va reflectir, en el seu moment, la gran preocupació que tenia en veure la tendència dels éssers humans a utilitzar en excés la tecnologia, anul·lant d’aquesta manera el desenvolupament dels seus instints naturals.
Més filosofia per poder ser capaços de raonar i menys pantalles i màquines que anul·lin l’enteniment.
Petons, carícies i somriures a dojo!
