Josep Ballbè i Urrit
Si les coses van de cara, tothom es veu amb cor de ficar-s’hi. Però, quan les circumstàncies van de baixada, “s’agafa abans un mentider que no pas un coix”.
Sobretot perquè la gent poruga es defensa amb l’argument del “si és gos, et mossega”. Abans, ningú no ens pregunta allò del “mariner, bon mariner, quin és el vent que et va bé?”.
El mèrit i les felicitacions haurien de recaure sempre en aquelles persones que s’impliquen a dur el timó quan el vent no bufa de cara. Mentre no hi ha conflictes o dificultats, tothom se’n pot fer càrrec. Per contra, en sorgir les primeres contrarietats, sempre ens cal qui no s’arrugui. Algú, amb rauxa, que sàpiga redreçar el camí per dur-nos a bon port. “De bon mariner, tanmateix, no tothom en sap fer.”
Malgrat tot, sempre hi ha gent que s’escaqueja. Pretén amagar que té un os a l’esquena. Un fet molt habitual al mercat laboral. Sol no arriscar-se per res ni esmerçar un mínim cop de mà al veí que ho passa malament. Acceptant que jo no entenc gens ni mica de temes marítims, m’encanta l’adagi del “voldria ser mariner per saber conèixer el vent: el cerç i la garbinada, el llevant i el sol ponent”.
Altres persones s’emparen en la dita de l’“on hi ha patró, no mana mariner”. Un cop superats els entrebancs, treuen pit, s’erigeixen en “factòtums” de l’èxit, sense haver fet una remada. Des que la crisi batega a lloms dels més desvalguts, faig per fusionar aquest entorn malmès amb el del voluntariat. Quina sort té l’administració pública amb la gent que els arranja un munt de problemes! Abans de la pandèmia de la Covid-19, a nivell egarenc, el Consistori els feia un reconeixement anyal. Normalment a la seu de la Jazz Cava. Sembla ser, però, que allò ha passat a millor vida. És en aquest punt que la classe política d’arreu sol xulejar i penjar-se medalles que no els corresponen. Tota la vàlua i el reconeixement pertanyen a qui brega anònimament en favor del proïsme. Sense esperar-ne res a canvi.
“El mariner tot ho porta a l’esquena/El mariner, quan té peix sa mare desconeix/El mariner, ni gras ni vell ni poruc/De mariner, no tothom en sap ser.” Amb aquest estol d’adagis –que m’encisen– vull esperonar tots aquells que encara podrien tenir dubtes sobre la necessitat de pensar en clau social i solidària. La metàfora marina hauria de “netejar” ments obtuses i/o còmodes que viuen al seu món.
