Joan Roma i Cunill
Ens trobem amb una curiosa situació, molt difícil de resoldre com veurem tot seguit. Per una banda, s’ha iniciat la tramitació d’una nova llei general de protecció dels animals, de caràcter estatal.
I, per altra, constatem la proliferació de fauna salvatge que necessita ser continguda, a falta de depredadors naturals, fent servir els caçadors.
I són els caçadors, una espècie en vies d’extinció, almenys a Catalunya, degut a un progressiu envelliment dels seus practicants que no troben joves generacions que en prenguin el relleu, de manera que a poc a poc serà un problema reduir les poblacions excessives de fauna, per via de la caça controlada.
I, tanmateix, s’ha de fer. Els que vivim en zones rurals, comprovem cada dia l’enorme increment de fauna, a tot el territori. En pocs anys, hem passat de veure molt de tant en tant algunes espècies a veure-les pràcticament cada dia. Només cal sortir a primera hora de casa, per anar a treballar, per trobar-nos en determinats llocs porcs senglars, cérvols, cabirols, conills, llebres, guineus, guilles… El mateix ens passa quan tornem al vespre cap a casa.
Una prudent conducció i un bon coneixement dels llocs més habituals de pas són factors essencials per evitar accidents. Aquesta proliferació obliga a planificar el futur per aconseguir mantenir poblacions estables d’aquestes espècies, sense permetre augments que posin en perill la sostenibilitat del territori.
Abans el territori estava densament habitat, cosa que no passa ara, i això suposa que tota aquesta fauna tingui immensos territoris per moure’s i reproduir-se. Per a alguns pot semblar millor tenir prats i boscos plens de fauna, el problema és que un excés trenca els equilibris i suposa l’aparició de malalties d’unes espècies que són transmeses a d’altres, i d’aquestes poden passar a les domèstiques, com vaques, cavalls, xais, cabres…, amb efectes demolidors per als pagesos i ramaders.
La convivència no és fàcil perquè algunes espècies competeixen directament per les pastures, i toca decidir si es protegeix el pagès o la fauna salvatge. Un adequat equilibri és la millor solució, però per això fa falta disposar de suficients caçadors com per calcular i permetre la caça sota criteris de triatge selectiu.
Cap a quin futur anem? És una incògnita. El que sí que veiem és com cada any hi ha reducció d’efectius, i les colles de caçadors s’han d’anar agrupant per poder actuar en un territori determinat. Si abans cada poble tenia la seva colla, ara han de ser tres o quatre pobles els que en formin una.
S’han donat alguns passos en la bona direcció en matèria d’aprofitament de les carns dels animals caçats. Ara es permeten comercialitzar, en determinades condicions, i això pot compensar alguns dels costos a què han de fer front les colles. Parlem sobretot d’assegurances, amb xifres molt elevades.
S’ha d’anar més lluny. No solament en matèria de facilitats per disposar d’escorxadors locals, sinó millorar-ne la comercialització interna i externa, amb campanyes de foment del consum de carn de caça en la restauració i l’exportació cap a països on el consum sigui molt més ampli que aquí. Però, també, ha d’haver-hi campanyes de sensibilització i informació sobre l’activitat de caça. Ara, per a molta gent, la caça no està justificada i es veu com una activitat clarament negativa. Només amb bona informació i documentació, en els mitjans de comunicació es pot aconseguir comprensió i recolzament per a una activitat indispensable per mantenir l’equilibri i sostenibilitat faunística.
